La casa Que vull
No em puc treure del cap el poema de Salvat-Papasseit La casa que vull. No és el meu preferit d’un poeta que estimo, com tampoc no és la cançó que més m’agrada de l’admirat (cada dia més) Lluís Llach. I, tanmateix, en aquests darrers dies, no me la puc treure del cap. No sé en quines circumstàncies la va escriure en Joan Salvat, però és molt probable que fos en moments difícils -segurament derivats de la seva precària salut i d’un futur molt negre-. Potser va imaginar aquesta casa -la casa que volia- com el refugi real o simbòlic per allunyar-se d’un present que l’angoixava.
Estic segura que és per això que taral·lejo tot el dia “La casa que vull, que la mar la vegi, i uns arbres en fruit, que me la festegin”. El meu subconscient busca refugi en una imatge idíl·lica que em consola. Ara mateix només voldria això, una casa refugi en un lloc bonic des d’on pugui tenir en compte la rosada i la pluja, la lluna i el sol, les abelles i la marinada. I, sobretot, que la ciutat es guaiti des de la finestra, prou lluny per saber-me protegida del soroll i la violència, però encara a prop per poder-ne sentir els ressons de guerra o de festa.
Havíem previst situacions molt diverses, potser mai la que es va produir dijous: un cop que ens ha deixat estabornits però que ens farà reaccionar. Hi hem arribat desorientats i abatuts per aquest si és no és, per aquesta humiliació sense resposta, aquest silenci de llosa, sense guerra i sense festa, aquesta calma imposada que és de tot menys calma. Aquest balanceig frenètic entre la desolació i l’esperança, entre la solidaritat i la solitud més terrible. Aquest sentir-se molt a prop dels altres, d’alguns dels altres, i tan diametralment lluny d’aquells que no comparteixen alguns valors que em sustenten: l’honradesa, la pau, la llibertat.
El desassossec és creixent: ¿i si m’he d’inventar una vida nova, tan diferent de la que havia construït fins ara? Una vida sense implicació en la societat que m’acull, una vida plena de desconfiances, una vida encapsulada. Com bé saben els qui s’han enfrontat a una malaltia greu, no hi ha res pitjor que la incertesa.
Segur que un moment o altre arribarà un missatge, un senyal per a l’esperança. I aleshores tornaré a compartir els esforçats missatges en positiu. Ens en sortirem. I ho farem a la nostra manera cívica i democràtica.
Però ara mateix només vull aquesta casa protegida per arbres fruiters, només vull la lluna i el sol. Bon dia, bona nit.
