L'herència invisible

És una manera de ser en aquest món, un llegat del qual potser no som gaire conscients

Suposo que coneixeu la vella història del català que vol participar en un congrés sobre elefants i, quan li pregunten de què parlarà, diu: de l’elefant i el problema català. Es veu que la broma ve del temps de la República però resulta més vigent que mai. Tot el que veig, sento o llegeixo ho acabo relacionant, més o menys directament, amb “el problema català”. Allò que els que n’estan farts en diuen “ el temita” i jo en dic la supervivència de la nostra identitat.

Aquests dies, al fantàstic llibre L’herència emocional, de Ramon Riera (La Campana), hi trobo conceptes com aquest: “La transmissió cultural dels valors entre generacions es fa més a través del contagi emocional que a través de les explicacions verbals". I penso en tots els que hem rebut aquesta aferrissada voluntat de ser per via familiar.

Després Riera explica com els Homo sapiens van descobrir la connexió emocional amb els seus semblants. Reunir-se i compartir emocions: “Jo sento que tu sents el que jo sento”, crear cohesió. Ja sigui en el joc, en la religió, en una festa o... en una manifestació.

Ens fan riure i plorar les mateixes coses. És una manera de ser en aquest món

Arribem al moll de l’os del llibre: la manera que tenim d’emocionar-nos és heretada, és l’herència invisible. Allò que tantes vegades havia sentit dir a casa, que ens fan riure i plorar les mateixes coses. És una manera de ser en aquest món, un llegat del qual potser no som gaire conscients. Ho aprenem dels nostres pares i de la cultura que ens envolta.

En aquest sentit, el psiquiatre Ramon Riera afegeix que “explicar històries ha estat i continua sent també una poderosa eina per transmetre els valors de generació en generació”. La literatura és un miracle: milions de persones, cadascú en la intimitat de casa seva, arriben a sentir-se identificades amb les emocions dels personatges. “Si llegeixo que un altre sent el que jo sento, això valida la meva manera de sentir”.

És el que em diuen desenes de persones als clubs de lectura o el dia de Sant Jordi. M’hi sento identificada, sembla que hagis escrit la meva història, has posat paraules al que jo sento però no sé explicar... Tot d’una, trobo que la meva feina té encara més sentit.

Tornant al “problema català”: tinc la sensació que aquests dies que vivim modificaran per sempre l’herència invisible que rebran les generacions futures de catalans i catalanes. I que serà per millorar-la.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF