Fem-nos petons

Que encara avui, que ens hem tornat tan escrupolosos i desconfiats el bes sobrevisqui, només es pot considerar un triomf

Besar és, segons el diccionari, l’acte de pressionar els llavis contra una superfície. Si es tracta de la pell o els llavis d’una altra persona, ho entenem com una expressió social d’afecte, de salutació o d’amor.

El pare de la teoria evolutiva, Charles Darwin, després d’investigar-ho, va arribar a la conclusió que el costum humà de besar reflectia un desig instintiu de rebre plaer a partir del contacte íntim amb la persona estimada. És a dir, que les persones ens besem com els animals es toquen, es pessiguen, es busquen i es refreguen. Alguns antropòlegs en discrepen i consideren que el petó, sobretot el romàntic, és un costum cultural que adquirim per imitació. Sigui com sigui, el que és evident és que el fet de besar no intervé per a res des del punt de vista reproductiu. Es tracta, doncs, i en definitiva, d’un acte d’amor, de confiança, d’afecte. Un recurs per comunicar els nostres sentiments sense haver de recórrer a les paraules. Un llenguatge universal posat al servei de l’amor.

I que encara avui, que ens hem tornat tan escrupolosos i desconfiats i que hem après a privar-nos d’allò que ens dona plaer perquè ens perjudica la salut, el bes -el contacte directe amb els llavis, la llengua, la saliva i els bacteris de l’altre- sobrevisqui, només es pot considerar un triomf. El desig de besar-nos és més fort que el recel que ens genera l’altre i que el nostre interès per la higiene i per la salut.

La nostra cultura està plena de besades. El petó de Klimt, com el retrat de la intimitat d’una parella que sembla surar en un fons daurat. El bes de Rodin, l’amor fet marbre. L’agosarat primer bes de Romeu a Julieta. Els petons desesperats del jove Werther a la seva Lotte. Els besos salvadors -i masculins- que desperten la Bella Dorment i la Blancaneu dels encanteris que les han deixat paralitzades (ai, la cultura heteropatriarcal...!). Els besos apassionats del cinema americà que el franquisme censurava. El mariner i la infermera de la famosa fotografia de Times Square. Rhett Butler besant Scarlett O’Hara mentre la sala de cinema sospira.

I el Guido i el Costantino, els personatges de la novel·la Esplendor, de Margaret Mazzantini: “Llavors va ser natural, va ser la nostra naturalesa que va esclatar i va trobar l’expressió més dolça i benèvola. Com el vent que organitza el món, el derrueix i el reedifica lentament”.

Aquesta setmana ens hem besat per rebutjar la intolerància i la violència. Fem-ho encara més.

EDICIÓ PAPER 22/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF