L'estiu sense juliol

De la manera més casual va caure a les meves mans l’autobiografia de Mary Shelley

A la Garrotxa els estius són curts. Tradicionalment –abans que el temps es tornés boig i tots parléssim de canvi climàtic–, el juliol era el mes que feia més bo. A mitjan agost ja començava l’època de tempestes.

L’any 2011, però, va ser un juliol fred i plujós. Els estiuejants van haver d’anar-se a comprar jerseis i mitjons gruixuts i es van tornar a encendre les llars de foc. L’únic moment engrescador del dia era cap al tard, després de la tempesta, quan sortia un arc de Sant Martí que feia venir ganes d’arrencar a córrer per veure si realment en un dels extrems hi havia un tresor, com diu la mitologia celta.

Així doncs, molts de nosaltres vam optar per la lectura. Hores i hores de lectura que van acabar amb les meves existències, i això que havia dut força provisions per a les vacances. Va ser aleshores quan, de la manera més casual, va caure a les meves mans l’autobiografia de Mary Shelley.

Era apassionant el relat de com aquella jove escriptora i els seus amics, el poeta Percy Shelley, que acabaria essent el seu marit, Lord Byron i John William Polidori, van viure l’estiu més estrany de les seves vides.

Havien llogat una casa a prop del llac Léman, a Suïssa, amb la intenció de gaudir d’unes setmanes de sol i activitats a l’aire lliure, però, com potser sabeu, aquell any, el 1816, ha passat a la història com “l’any sense estiu”. Una conjunció d’anomalies climàtiques va provocar una disminució de la temperatura a tot el planeta. Sembla que hi van tenir molt a veure diverses erupcions volcàniques.

Els joves britànics van haver de passar el temps tancats a casa i, per distreure’s en les nits de tempesta, es van proposar el repte d’escriure els millors relats de por. D’aquesta manera va néixer Frankenstein.

Així que, imagineu-me, llegint al costat de la llar de foc, envoltada dels volcans garrotxins, en ple mes de juliol. De tant en tant, quan parava de ploure, sortia a fora i una boira densa, més pròpia de l’hivern londinenc que del juliol català, em tornava a convidar a entrar a casa. El cel era gris plom, atapeït de núvols. Molt semblant al que va inspirar els versos tenebrosos de Lord Byron.

No va ser un mal estiu. Va ser, això sí, l’estiu més estrany de la meva vida.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF