L'estiu dels canvis

Estava encetant una nova vida i tot just estava a les beceroles, li calia aprendre-ho tot

Tot i que acabava de fer vint-i-nou anys, a la Sònia ningú li podia treure la sensació que aquell mes de setembre era com si acabés de néixer. Estava encetant una nova vida i tot just estava a les beceroles, li calia aprendre-ho tot.

Estrenava vida de casada (des del vint de juny) i el trasllat al pis nou era tan recent que encara tenia el passadís ple de caixes. El primer dilluns de setembre havia assistit per primera vegada al claustre de professors de l’institut on havia aconseguit feina. Estava impacient per fer la primera classe. Cada vegada que s’imaginava entrant en una aula plena d’adolescents l’estómac li començava a fer pessigolles. Era una barreja d’excitació i basarda.

Per si tot això no fos prou, aquell 10 de setembre, la Sònia acabava de saber que estava embarassada. El 'predictor' ho deia ben clar amb aquelles dues línies de color rosa i els seus pits, densos i rodons com mai, ho confirmaven.

Aquell vespre, asseguts sobre les caixes de cartó, la Sònia i el seu home van brindar amb gots de plàstic per aquella gran, grandiosa notícia. Definitivament, era el temps dels grans canvis, dels bons començaments, de totes les promeses.

L’endemà era festa, l’Onze de Setembre. Van dormir fins al migdia i van allargassar encara la mandra al llit de matrimoni acabat d’estrenar. Per enèsima vegada, la Sònia va veure als ulls del seu marit aquella lluïssor eufòrica, com de no acabar-se de creure la sort de despertar-se cada dia al seu costat i poder allargar la mà i tocar aquelles cuixes, aquell rostre, aquells pits rodons i densos.

Per dinar van fer una amanida d’arròs, amb enciam, tomàquet, tonyina i ou dur. Meló de postres. Després van quedar-se fent el gandul al sofà, fent temps per a l’hora que havien quedat amb els amics per anar a la mani. Ell pesava figues i la Sònia canviava de canal una mica d’esma fins que va veure aquella imatge: hi havia un incendi en una de les Torres Bessones de Nova York. El va sacsejar: Carles! Carles!, justament hi havien estat l’estiu anterior.

Després tot va anar molt de pressa: van veure estavellar-se el segon avió, es van enfonsar les torres –una darrere l’altra–, van veure la gent saltant dels pisos alts, els xiscles, la fumera densa, els plors. Es feia fosc i no s’havien mogut del sofà. La Sònia va passejar la mirada pel menjador ple de caixes, mentre s’acaronava lentament la panxa. Els seus grans canvis li van semblar petitíssims, esquifits, sense importància.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF