Volar

Sembla clar que el planeta està en perill i caldrà reduir significativament el nombre de vols

Aquest estiu del 2019 potser el recordarem com l’estiu que, esperant per embarcar al Prat, o fullejant el diari en el vol cap a Atenes, o acabats de baixar de l’avió a Nova York, vam començar a entendre que això de volar tant i tan sovint, que això que dèiem que el món s’ha fet petit, que això que ens semblava que era per sempre, està a punt d’acabar-se. Sembla clar que el planeta està en perill i encara sembla més clar que els avions perjudiquen seriosament el medi ambient i que caldrà reduir significativament el nombre de vols.

Potser caldrà tornar a l’època dels nostres pares, que viatjaven –els que ho feien– poc, i que si ho feien en avió es mudaven com si anessin a missa de dotze. Aleshores viatjar tenia un al·licient que també s’ha perdut: visitaves un país diferent i allà hi descobries una gastronomia singular (res de pizzeries i kebabs a cada cantonada a tot arreu) i compraves roba perquè era molt diferent de la que podíem comprar aquí (res de Zara i H&M a tots els carrers comercials de totes les ciutats) i era un problema entendre les cartes dels restaurants perquè l’anglès encara no ho havia envaït tot. De manera que ara has de volar més lluny per descobrir un lloc que realment no tingui res a veure amb el teu entorn habitual. És com un cercle viciós que, segons sembla, caldrà trencar d’alguna manera.

Però tot i la pèrdua de personalitat inevitable per la globalització, hi ha alguns petits costums que defineixen les societats i ens ajuden a conèixer-les. Fins ara, el meu preferit era el 'caffe sospeso' de Nàpols: en algunes cafeteries encara hi ha clients que mantenen aquest costum filantròpic de pagar el seu 'espresso' i deixar-ne pagat un altre per si algú que en vol no pot permetre-se’l. Durant la jornada, algun napolità sense recursos entra a l’establiment i pregunta si hi ha algun cafè pendent. Meravellós.

Aquest estiu he conegut el costum dels escocesos de dedicar bancs públics a les persones estimades que ja no hi són. Els bancs són propietat dels ajuntaments, però a canvi d’un diners les famílies poden posar-hi una placa amb la inscripció que desitgin. Així, als parcs d’Edimburg, o davant de qualsevol dels llacs del país o al costat d’una església, hi trobem un record per un absent. Sovint la inscripció deixa constància que a la persona homenatjada li agradava molt seure en aquell banc i contemplar aquell bocí de paisatge.

I si no podem volar per conèixer coses com aquesta, ho haurem de descobrir llegint, que, com tothom sap, és una altra manera de viatjar.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF