La mort i Twitter

EscriptoraHe passat una setmana lluitant contra la temptació de deixar Twitter. He començat a observar que cada vegada que m’hi passejo, tinc un canvi d’humor sobtat, cap a malament. El grau de virulència d’alguns comptes ha assolit, per a mi, un nivell insuportable. I no parlo dels anomenats 'tweetstars', parlo de la gent normal, com jo, amb qui l’any passat per aquestes dates compartia lluita i anhels.

Volia allunyar-me d’aquesta misèria que només aconsegueix enfonsar-nos a tots. I quan ja havia pres la decisió, Twitter va decidir fer un darrer intent per retenir-me i em va fer ensopegar amb una piulada de l’humorista i periodista Pepe Colubi. Només una frase, res a veure amb l’humor ni amb política, ni amb la refotuda actualitat. Va escriure Colubi: "El segundo peor día de mi vida fue cuando murió mi madre. El primer peor día han sido todos los demás desde entonces".

Cinc segons per recordar que la raó de ser a Twitter és trobar perles com aquesta. Cincs segons més per oblidar la temptació de deixar-lo. I una llarga estona per reflexionar sobre la piulada de Colubi. M’hi sento instantàniament a prop. Veig que molta gent que li escriu també. Quina manera tan brillant i sintètica d’explicar en què consisteix la mort: el pitjor de tot és quan entens que és per sempre, i això sol passar l’endemà.

La frase m’arriba justament quan acabo de llegir la novel·la de Marta Orriols 'Aprendre a parlar amb les plantes', una valuosa peça que s’incorpora a la meva particular col·lecció de literatura de dol ('Un home de paraula', de Monsó; 'Señora de rojo sobre fondo gris', de Delibes; 'Una mort molt dolça', de Simone de Beauvoir; 'Trena de cendra', de Carme Guasch; 'Un dol observat'; de C.S. Lewis). La literatura al servei de l’observació del dol, de tots aquests dies que venen després del dia de la mort. Quan la mort deixa de pertànyer als altres, és necessari fer-li un lloc amb cura a l’altra banda de l’escull, perquè, si no, n’ocuparia tot l’espai amb absoluta llibertat, escriu Marta Orriols. No t’hi pots barallar tota la vida: has de fer-li un lloc.

Torno a la frase de Colubi i m’adono que la seva reflexió també és vàlida per a l’altre extrem de l’experiència vital. El segon millor dia de la vida és quan neix el teu fill. El primer millor dia han estat tots els que han vingut des d’aleshores.