El món que coneixíem

El canvi, realment, ja és aquí

Tinc una amiga que anava per mestra. Ho tenia claríssim, va estudiar magisteri i, de fet, va exercir de mestra per poc temps. Després, els seus pares es van morir abans d’hora i ella va decidir que es feia càrrec de la botiga que ells regentaven a Sant Adrià del Besòs. Ho va fer, sobretot, perquè li sabia greu desentendre’s d’aquell negoci familiar, una botiga de les de tota la vida, on es venien –i molt bé– pijames, tovalloles, mitjons, camises d’home, calcetes i mitges, draps de cuina. Li sabia greu que desaparegués la botiga que formava part del paisatge de la seva infància i que havia estat el projecte compartit dels seus pares. En els seus records, la botiga i la família sempre s’acabaven barrejant.

La meva amiga fa trenta anys que defensa la botiga familiar. Ho ha fet amb dedicació i bon humor durant molts anys tot i que les dificultats cada vegada són més grosses: li va costar remuntar els anys més durs de la crisi i ara, segons explica, es veu amenaçada per la venda online. Quan va començar a dir-ho, tots vam assegurar-li que Amazon no era competència per a ella, ni per les coses que ven ni pel tipus de clientela que té: gent gran i senzilla, acostumada a comprar a les botigues del barri i al tracte personal.

Però aquest any, després de les festes nadalenques, em comentava que la incidència de la venda online cada vegada es nota més: els meus clients no saben ni com posar-s’hi amb un ordinador, però ho demanen als fills o a les netes.

Si les botigues de tota la vida, de barri, no poden sobreviure, vol dir que el comerç tal com l’hem conegut se’n va en orris

I va ser aleshores, arran d’aquesta conversa, que vaig saber que el canvi, realment, ja és aquí. Si les botigues de tota la vida, de barri, que venen draps de cuina, no poden sobreviure, vol dir que el comerç tal com l’hem conegut se’n va en orris. Ja ens hem acostumat a la falta de tracte personal, a pagar la compra nosaltres solets amb una màquina, a fiar-nos de pagar amb targeta per internet i a organitzar-nos per ser a casa quan ens han de portar el paquet. 

Però... com ho farem per acostumar-nos als nostres carrers i places sense botigues? Com ens reconciliarem amb els nostres pobles i ciutats, quan semblin nòrdics, nosaltres que ens passem la vida al carrer? Per on passejarem amb ganes de trobar amics i coneguts? Com trobarem a faltar anar “a mirar aparadors”  i sortir “a fer encàrrecs”!

Em temo que ja fem tard per defensar el comerç local, el tracte humà, el món que coneixíem.

EDICIÓ PAPER 17/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF