Coses que hem après

EscriptoraEl primer que hem après és que tres mesos poden semblar anys. Que, com les persones, les societats també viuen moments -en aquest cas, històrics- que segellen un abans i un després, i que nosaltres no tornarem a ser els mateixos després d’aquesta tardor encesa i vibrant.

Hem après que quan durant tots aquests anys -des del 2010 fins ara- dèiem que el moviment independentista català és pacífic i democràtic, ho dèiem de veritat. Ho vam demostrar l’1 d’octubre, aixecant les mans i cridant “Som gent de pau” davant de les agressions, i ho vam tornar a demostrar quan, davant de l’amenaça de violència als carrers, els nostres dirigents van decidir que aquella era la línia que no havíem de creuar. Hem après, en canvi, que quan l’estat espanyol deia que “en absència de violència, es pot parlar de tot”, no era cert.

Hem après que algunes coses que a nosaltres ens semblen òbvies i indiscutibles per a molts altres no ho són tant. O gens. No era veritat que la imatge dels cossos policials entrant en un col·legi electoral per segrestar les urnes seria suficient perquè el món civilitzat ens donés suport.

Hem après que algunes de les idees que donàvem per bones sobre la nostra societat no tenien una base prou sòlida. Encara lluitem cada dia per ser un sol poble, però caldrà esforçar-s’hi més. Hem après que els nostres veïns, companys de feina, coneguts del club esportiu o del grup de teatre amateur no estan a favor que el nostre futur comú el decidim votant i que alguns d’ells fins i tot estan d’acord que algú que defensi aquesta idea vagi a la presó. I que a dins de la nostra societat també hi fa niu l’odi.

Hem après a ser comprensius amb la por aliena i que cal lluitar contra la pròpia. Hem après a ser solidaris més enllà de la primera flamarada i que la constància requereix un gran esforç i presència d’ànim. Hem après que gestos d’aparença inofensiva poden requerir un cert grau de coratge. Com portar un llaç groc a l’abric i entomar algunes mirades i alguns comentaris. També hem après com aquest mateix llaç groc ens permet creuar mirades còmplices amb persones que no coneixem de res.

Hem après, com diu l’estimat Jordi Cuixart, que Rosa Parks tenia raó quan deia “Com més cedíem i obeíem, pitjor ens tractaven”, i que Gandhi l’encertava quan assegurava que “No se’ns atorgarà la llibertat externa més que en la mesura exacta que hàgim sabut desenvolupar la nostra llibertat interna”.

Hem après, doncs, que tenim moltes coses per aprendre. I que viure deu ser exactament això.