Les coses importants

Els gestos correctes i les ganes de viure ens fan falta per fer segons quines singladures

A l’exposició Com un arbre nu (fins al mes d’abril al Centre d’Arts Santa Mònica), que repassa la trajectòria de Lluís Llach, hi ha moltes fotografies del cantant: més jove, més arrugat, amb cabell llarg, sense cabell, i sempre, sempre, la mirada que parla. Veient les imatges –que en Lluís Danés combina amb la música amb tanta sensibilitat–, vaig recordar aquell fet insòlit, surrealista, però cert: el franquisme va prohibir els concerts d’en Llach durant uns anys amb l’argument que “revolucionava el públic amb la mirada”.

Crec que el jutge Marchena, que diuen que li va recomanar a en Jordi Cuixart que durant les sessions del judici no somrigués tant, també devia pensar que el somriure del president d’Òmnium és subversiu. Per això vaig sentir una certa exaltació només de pensar com devia fastiguejar-los el somriure ample de la setmana passada, sortint de la presó en el seu primer permís després de més de dos anys tancat. En Cuixart somrient i aixecant la mà fent el senyal de la victòria. Una cosa retroalimentava l’altra: somric perquè vencerem, vencerem si somriem.

El primer article que vaig escriure en aquest mateix diari parlant d’en Jordi Cuixart va ser el 12 de juny de 2017, després d’aquell acte a l’avinguda Maria Cristina on el líder d’Òmnium va agrair a la gent la complicitat, els somriures i les ganes de viure. El vaig titular així: Les ganes de viure. D’en Llach en vaig parlar a l’article El gest correcte, per demanar-li que, ara que s’ha posat a escriure, a més de novel·les, ens ofereixi unes memòries. 

Voldria tenir al meu costat mirades subversives i somriures triomfants, gestos forts i tendres a la vegada

El braç alçat amb el senyal de la victòria d’en Cuixart és el gest correcte. La mirada sempre viva i rebel d’en Llach és plena de ganes de viure. Els gestos correctes i les ganes de viure ens fan falta per fer segons quines singladures, personals o col·lectives. Més que les grans gesticulacions o segons quins discursos, perquè, com diria l’admiradíssima Mercè Rodoreda: les coses importants són les que no ho semblen.

Per als mesos que venen, durant els quals no compliré amb aquesta cita setmanal en aquest racó del diari, només voldria tenir al meu costat mirades subversives i somriures triomfants, gestos forts i tendres a la vegada. Estimats lectors de l'ARA, espero retrobar-vos aviat!

EDICIÓ PAPER 04/04/2020

Consultar aquesta edició en PDF