Benestar

De vegades, el benestar no té res a veure amb la felicitat. De vegades aconseguim moments de placidesa que només tenen a veure amb la comoditat de la roba vella, amb l’escalfor del primer sol de primavera, amb la possibilitat de distingir un núvol que sembla un elefant. L’escalfor d’una mà al clatell poc després que hagis fet un gest per desentumir les cervicals.

Sovint aquest sentir-se bé té a veure amb la salut. Que no ens faci mal res, que no ens angoixi un símptoma estrany, que no ens cansem més del compte, que hàgim dormit bé a la nit.

En algunes ocasions aquesta sensació de confort ve d’una satisfacció personal. Una feina ben feta, un gest d’amistat inesperat, un repte assolit. O una celebració compartida. O un record que ha vingut d’imprevist i s’ha parat uns segons al nostre cervell com l’ocell damunt la branca.

I encara trobarem instants que són d’harmonia amb l’univers, per dir-ho així. Els blaus del mar al mes de setembre. La fregadissa de fulles de faig allà dalt, que anuncia el vent molt abans que el notem a la pell. La vermellor de la magrana quan l’obres. Passejar pel port com qui es perd per un laberint de verticalitats: els fanals, les palmeres, els pals dels vaixells.

El benestar també pot abordar-nos havent enllestit una lectura que ens ha instruït o trasbalsat o admirat. Aquells minuts de recolliment necessaris just després de llegir l’última pàgina, quan tanquem el llibre i passem una mà per la coberta, amb un gest afectuós que pretén agrair tot el que n’hem rebut. O quan descobrim una melodia nova que interpreta una veu desconeguda i sabem que és com si ens n’haguéssim enamorat. O quan escoltem en bucle una cançó que un dia vam intuir que parla de nosaltres.

De tant en tant, els moments agradables tenen una causa més prosaica. El vestit que hem vist durant setmanes a l’aparador i que ara, a dins de la bossa, ve amb nosaltres cap a casa. Els elogis que intuïm que ens regalarà quan l’estrenem. Un bon arròs negre de l’Empordà. Una aplicació capriciosa que aviat esdevindrà imprescindible. Un vi daurat begut amb copa de cristall fi.

I després hi ha moments de llum com illes molt petites. Els segons abans que la boca que t’agrada toqui la teva. L’abraçada d’un fill quan no l’has demanada. El soroll de les claus al pany. Pauses, parèntesis, intervals d’un groc llampant.

Moments de benestar durant els quals, potser, aconseguim oblidar-nos que, nit i dia, fa anys, ens esforcem desesperadament per ser feliços.