Tuits d'un nyu britànic

Més enllà de mirar-nos el melic, hi ha un britànic que corre per Catalunya escoltant els uns i els altres, una cosa a la qual estem poc acostumats. Llanos de Luna se'n faria creus: una senyora que en un discurs als cònsols de Barcelona va advertir-los que el seu interlocutor és l'Estat -no sigui que es despistin i parlin amb la Generalitat- no podria entendre el viatge de Jon Henley. "Què fa aquest englishman a Barcelona fent aquestes preguntes?", deu pensar Doña Llanos. Henley fa tot això perquè és periodista de The Guardian i, sobretot, perquè és britànic. Els britànics són aquests éssers estranys que en èpoques determinades s'han passat tres pobles -la colonització d'Amèrica del Nord, les operacions d'agenda oculta a Irlanda del Nord...- però que arriba un moment en què entenen què és la democràcia i aleshores són capaços de pactar un referèndum amb Escòcia. Doncs un d'aquests éssers que per a Llanos de Luna són tan exòtics com un nyu ja fa dies que demana que li expliquem el que vulguem. No sé si sap on s'ha ficat, perquè amb la fam de comprensió que tenim els catalans haurà de suportar unes tabarres considerables. Però se'l veu voluntariós. La setmana passada feia una crida a través de Twitter a tots els catalans que li vulguin explicar si estan a favor o en contra de la independència i com viuen aquestes eleccions. I ara és aquí i s'està entrevistant amb tothom que pot i tuitejant amb tota la resta. Heus ací un ús pacient i esforçat de Twitter. Contesta amb flegma britànica tot el que li diuen i no es limita a fer la pilota al personal per quedar bé: si no hi està d'acord ho diu i ho defensa i s'exposa al risc que se li enfadin. Però no perd la compostura, sempre polite . Un autèntic nyu britànic fa real el somni del periodisme interactiu que, tot s'ha de dir, pot arribar a ser tan esgotador com satisfactori.