01/04/2013

#peleamanel, visca

2 min

No tinc ni idea de música més enllà de pitjar el botó de play i decidir si el que escolto m'agrada o no. Per tant, ni em passaria pel cap opinar sobre la qualitat del nou disc de Manel a partir de l'única cançó que se'n coneix... ni quan es conegui sencer. Però trobo molt interessant la batalla que fa temps que es cou i que aquesta setmana ha esclatat a Twitter, amb moments hilarants en la #peleamanel "convocada" a la plaça Sant Jaume entre fans i haters del quartet: "Cap ukelele sense resposta"; "No subestimeu la seva cavalleria, poden arribar a ser molt ràpids amb les Brompton"; "Jo portaré uns «nanos molt macos» del Rosell per fer bulto "; "Mossos de paisà escorcollant el #TeamnavajerosDelBaix als accessos de la plaça Sant Jaume"; "No sé si els fans arribaran a sortir de la seva Gràcia estimada per travessar la Diagonal i la Gran Via" … Sempre m'han estranyat les bronques per la música pop i pel rock. I trobo exòtica la vella divisió entre fans dels Beatles i dels Stones que se suposava que reflectia tot un estil de vida diferent. Fos com fos, ara estic encantada amb la #peleamanel perquè demostra que estem vius. Si una banda de música pop utilitza sense complexos referents com els caramels de Sant Medir i els bars de menús de l'Eixample i se'ls acusa de ser comercials -a més a més de ser tous i xirucaires, tant és- és que estem vius. Durant anys ens vam empassar el rotllo que per tenir possibilitats comercials calia cantar en castellà o en anglès. Gent com Els Pets, en català i amb costumisme, ja van demostrar que això era una ximpleria i els Manel en són un altre exemple vivent, anys després. Si no despertessin odi no serien ningú, hàbils amb el màrqueting com són. I #peleamanel és la culminació de tot plegat. Ara ja podem criticar tot el que calgui aquest tercer disc que diuen que pinta tan malament, o no, jo què sé.

stats