Ahir Oriol Pujol va pujar a la tribuna d'oradors del Parlament a parlar de corrupció. Ell encara no ho sabia (suposo), però, mentrestant, imputaven Xavier Crespo, que l'escoltava des de l'escó i que l'obliga a posar la barba en remull. El president del grup parlamentari de CiU tenia mala peça al teler però va sortir a cara descoberta i no va evitar les al·lusions directíssimes al seu cas. Ho va triar ell, de la mateixa manera que haurà de triar què fa si finalment és imputat. Però se li anirà complicant la vida i ho haurà d'anar acceptant. "No desitjo a ningú que hagi de viure un judici paral·lel en portades de diaris i veure-hi el seu cognom durant setmanes", va dir obertament. Debilitat confessada davant d'un exèrcit de soldats armats amb un smartphone a punt per tuitejar. Poc després, rajaven els tuits -alguns de fabricats a l'hemicicle- que el criticaven per parlar de mesures de transparència tenint una petició d'imputació sobre la taula del TSJC. "S'enriu dels ciutadans a la cara", piulava un militant de C's des de fora de la cambra. I Oriol Pujol es va indignar tant que quan va tornar a pujar a la tribuna no se'n va poder estar: "Jo no m'he rigut de ningú", va etzibar. Resposta de Jordi Cañas -ara sí, des del mateix Parlament- i en to de burla: "A Oriol Pujol no li agraden els tuits". Així estan les coses avui dia: no pots pretendre parlar de tu mateix i que no en parlin els altres. I, quan en parlen els altres, controles el discurs encara menys que tu mateix quan parles posseït pel nerviosisme. Es pot dir que tot això és populisme i que pot arribar a ser perillós. Però qui ho trobi perillós s'ha de plantejar què està en perill -¿un sistema que no s'ha demostrat fallit per a la gran majoria de ciutadans?- i per què s'ha arribat fins aquí. Si hi han arribat des de la CUP fins a C's passant per ICV, alguna cosa grinyola i no és només culpa del soroll gratuït a la xarxa.
