Un 'hashtag' contra un error històric?
La mania dels periodistes de fer preguntes irrita tant els polítics com la mania de no fer-ne quan als polítics els interessa. En general, però, la tensió i les preguntes incòmodes són escasses. Les rutines s'imposen i les declaracions en què no s'admeten preguntes s'accepten. N'hi ha de tant en tant i ningú protesta. Ara, de sobte, es vol combatre aquest mal arreladíssim des de Twitter, amb el hashtag #sensepreguntescapcobertura. El problema és que aquest comportament forma part d'una mentalitat originada en una transició Disney, en què ens van fer creure que fèiem un gran salt cap a la llibertat amb un cap d'Estat imposat pel dictador moribund i l'entrada a les institucions dels polítics atletes , aquells que havien corregut tant davant dels grisos. Se suposava que tots érem al mateix vaixell, el de la democràcia. Així ens hem trobat amb els blocs electorals als mitjans públics -ara també als privats-, les rodes de premsa sense preguntes i les imatges televisives dels mítings realitzades pels partits. Ho canviarem a cop de tuit? Ho dubto, no som egipcis, la comoditat és mitja vida i la societat creu més aviat poc en la premsa. Alguna culpa hi devem tenir.
