La (desitjada) pressió de jugar a la Champions de la policia

BarcelonaFa deu anys no sabien on es ficaven. Ara celebren haver-ho fet. Malgrat la pressió, malgrat coses que han vist que preferirien no haver vist. Són policies i Barcelona és “la Champions” per a un policia català. “Si fan oposicions a intendent, no sé si m’hi presentaré. Em podrien traslladar, i jo no vull marxar de Barcelona”, declara l’inspector Jordi Rodon. Ell i l’agent Olga Cabrera van formar part dels 2.614 mossos que l’1 de novembre del 2005, a les 00.00 hores, van desplegar-se a la capital. Una dècada després, han passat per diverses destinacions i treballen a la unitat que planifica dispositius especials: macrooperacions, control de manifestacions o visites com la del Papa.

Per un dia, es tornen a enfilar a un cotxe patrulla per recórrer amb l’ARA els escenaris de la seva memòria. Sortim de les Corts i passarem per l’Eixample, el Parlament, la Sagrada Família, la Meridiana, Sant Andreu...

La primera parada és a Ciutat Vella, on va començar la trajectòria barcelonina de l’agent Cabrera. Si hi ha un lloc que trenca la llei de Murphy del cronista de successos -“quan hi ha periodistes, mai passa res”- és el districte primer de Barcelona. I tot just arribar ensopeguem amb un cas. Hi ha una ambulància i una moto dels Mossos. Som al costat d’un edifici en construcció i el soroll és infernal, però els auxiliars sanitaris aconsegueixen informar-nos d’una possible ganivetada. De seguida surt de l’escala una agent. No ha sigut res : un veí que treballa de nit i intenta dormir de dia, embogit pel soroll afegit d’unes obres de reforma en un pis, ha amenaçat amb un ganivet el paleta que tirava a terra un envà.

Ciutat Vella, fama injusta

De tornada al cotxe, Cabrera defensa que el barri no mereix la fama que té. Ella va trobar-se patrullant de nit per Ciutat Vella la tercera setmana a Barcelona, però si li preguntes pel record més punyent assenyala cap a una altra banda: “És més dur el servei d’atenció a les víctimes, amb dones maltractades. La implicació és tan forta que acabes fent coses com pagar de la teva butxaca el bitllet de tornada a una anglesa que havia vingut amb el seu xicot, que l’havia apallissat i l’havia deixat penjada”.

D’aspecte enganyosament fràgil, l’agent rememora un “Què fas aquí, tan joveneta?” que li va etzibar amb condescendència un agent de la Policia Nacional dies abans del traspàs: “Tenia 30 anys, no era una nena!”

Rodon aprofita el fil de la conversa. És mosso des del 1985. Va pertànyer a la unitat de menors avant la lettre que va investigar la secta Nens de Déu a finals dels 80. Després va ser a la comissaria de Blanes, pionera del desplegament. Sempre amb la sensació que els consideraven policies de segona. Per això esperava el moment Barcelona : “Era el que volia fer de gran”. I tothom sap que els desitjos són perillosos, perquè a vegades es compleixen: l’1 de novembre del 2005 es va trobar de cap de l’àrea policial del districte de Sant Andreu, amb barris com la Trinitat Vella, el Bon Pastor i Ciutat Meridiana i la comissaria a mig construir.

Aleshores va començar tot: canviar la percepció d’inseguretat de zones on feia anys que no veien un policia, descobrir que Barcelona és un “manifestòdrom”, tastar una polèmica darrere l’altra -el kubotan, els maltractaments a les Corts- i la sensació que “a vegades no arriba el missatge”. Però té clar que “ho tornaria a fer”. Era el que volia.