No sé si mai entendré l'obsessió per aconseguir una reputació d'autenticitat en el món virtual, l'hàbitat més adequat per mentir sense que ens delati la mirada ni ens tremoli la veu. Els creients més fervents de la xarxa asseguren que sí que es pot distingir si un personatge públic escriu ell mateix els seus tuits. Jo en dubto. Potser és cert si tenim informació directa sobre l'autor de les piulades perquè l'hem tractat personalment. Hi ha alguns polítics catalans dels quals se sap que són realment addictes al seu Twitter i que l'utilitzen amb un estil ni bo ni dolent, sinó inconfusible. Però aquesta transparència -sempre relativa i limitada... per sort- és més difícil si anem més amunt. No m'imagino -ni ho vull- llegint tuits personals del president de la Generalitat. I no entenc què pretén Barack Obama amb la comèdia dels tuits signats amb les lletres BO -sense punts-, que tant poden ser les seves inicials com el nom del seu gos. Total, per engaltar-nos un missatge ensucrat sobre la paternitat. El senyor de tot el món que, per mandat del càrrec, coneix i ens oculta els secrets més grans i més lletjots intenta vendre'ns la seva 'sinceritat' 2.0: #etfelicitofill.
