Transparència? No, espectacle

Hi havia una vegada un país petit on els polítics tenien una curiosa estratègia per fer aflorar crítiques contra els seus companys de partit. Era la cèlebre tècnica de la filtració: feien córrer una informació maliciosa sobre el company de partit escollit mitjançant un mitjà de comunicació -normalment, algun diari- i ja estava. Això era fa molts i molts anys... almenys cinc o sis, quan encara no hi havia Twitter: els més vells ho deuen recordar. Aquesta bella tradició s'està perdent perquè les xarxes socials ho estan destrossant tot. Ara els polítics es tiren els plats pel cap amb els seus companys de partit a cop de piulada, en calent i a avatar descobert. Sempre tindrem a la nostra memòria -per si de cas els tuits són esborrats- les magnífiques piulades creuades entre membres de CDC i Duran en algunes ocasions (que no descartaríem que es repetissin). Però recentment ho han fet els del PSC i els del PP valencià. El cap de setmana passat, Joaquim Nadal i Montserrat Tura -ja fora de la primera línia política- es van quedar descansats responent amb retrets i preguntes a unes declaracions de Pere Navarro que, malgrat haver estat fetes en una ràdio (RAC1), tenien tot l'aire de xarxa social, on la gent es deixa anar i actua compulsivament. En la rèplica, a Quim Nadal gairebé se'l sentia cridar amb la seva veu de tro llegint aquells tres tuits indignats. I ahir la piulada d'Alberto Fabra, el president de la Generalitat Valenciana, feia autèntica por: "Blasco sap que haurà de deixar el grup parlamentari [del PP] quan es compleixin les dues condicions que vaig anunciar. I una ja s'ha complert". Gallina de piel . Mentrestant, però, el tal Blasco continua al seu escó, igual que segueixen sense dimitir tants altres. Hi ha dies en què és inevitable la sensació que les xarxes no han portat transparència, sinó només espectacle i del més dolent.