És Justin Bieber? No, Iñaki Gabilondo
La consellera d'Ensenyament deia l'altre dia, amb tota la raó del món, que alguna cosa falla quan hi ha adolescents fent cua durant dies, en hores de classe, per veure Justin Bieber. El mateix fenomen, a una escala menor, es va produir al desembre, quan Albert Espinosa va presentar Els nostres tigres beuen llet en una roda de premsa al Camp Nou, un matí d'un dia laborable. El Barça, amfitrió de la presentació, i el TNC, organitzador, havien obert al públic la roda de premsa, un format habitualment restringit als periodistes. Però no s'esperaven trobar-hi una munió d'adolescents... amb les seves mares, còmplices d'una campana injustificada. Faltar a classe un matí, o fins i tot uns dies, no és cap desastre irresoluble. La qüestió és la cultura que es transmet als adolescents si se'ls fa creure que pots deixar de banda les teves obligacions quan et doni la gana per fer una activitat més plaent. Estem cada vegada més envaïts per una insuportable lleugeresa absurda que es reflecteix així i de moltes altres maneres. Aquest embogiment per figures mediàtiques no afecta només els adolescents. Ells ho copien dels adults. La setmana passada l'escenari d'una d'aquestes alienacions mentals transitòries va ser Twitter, i a Iñaki Gabilondo li va tocar -sense ni tan sols saber-ho- ser el Justin Bieber de torn. Algun desvagat va crear un fake de Gabilondo i la xarxa va embogir. Milers de progres a la recerca d'un referent van caure-hi de quatre grapes. Donaven la benvinguda al suposat Gabilondo i li deien que la seva veu "feia molta falta" a Twitter. Fins que Ana Pastor Sense Mocador no va donar el crit d'alerta, aquell exèrcit no va tornar als quarters d'hivern, vençut i desmoralitzat. M'agradaria saber què coi esperaven del Gabilondo piulador. Estem fatal si esperem un salvador que ens redreci de 140 caràcters en 140 caràcters.
