03/11/2011

Cop de puny a la cara

2 min

Tinc una imatge difusa d'un fenomen que es produïa de tant en tant quan feia no sé quin curs de l'EGB postfranquista. Els dies que tenia un atac de modernor, la mestra -una dona que ens parlava en català al pati perquè era la seva llengua però que adoptava el castellà dins de l'aula- s'asseia damunt d'un pupitre i ens feia parlar d'algun tema. No sé si ho feia per avorriment o si pretenia que desenvolupéssim la nostra habilitat de parlar en públic. El cas és que si volíem intervenir havíem d'aixecar la mà i esperar el nostre torn. Les nenes -no hi havia nens- s'impacientaven molt i brandaven la mà alçada per fer-se veure. Semblava que tinguessin alguna cosa molt interessant a dir. La decepció era majúscula quan finalment podien parlar i escoltaves les seves aportacions insulses. Segurament va ser aleshores quan es va començar a covar la meva tendència exagerada a sentir vergonya aliena. Una mania que m'impedeix gaudir de determinats programes de televisió -coses com Sálvame- com si fossin programes d'humor com fan alguns amics meus. Com que, simplement, no em miro aquests productes -no és exquisidesa, tinc menys manies amb les sèries-, és quan bussejo per Twitter que aquesta sensació em torna sovint. Ahir em va passar, quan vaig decidir fer un cop d'ull als TT, afortunadament en hores baixes però que encara ens criden l'atenció. Em va saltar al damunt Sillazo en la cara. Segurament no caldrien gaires explicacions. Però no m'estaré d'explicar que la gràcia consisteix -si ho vaig arribar a entendre- a dir coses que als piuladors els fan ràbia i que justificarien, suposadament, un cop de cadira a la cara de qui les fa. Fites de l'enginy com: "Si sientas a Stephen Hawking al revés, sillazo en la cara". A mitja tarda, Sillazo en la cara era al lloc sisè o cinquè, i un parell d'hores després ja s'havia posat al capdamunt de la llista. Cop de puny a la cara.

stats