El Bigotes, un líder
El cas Gürtel ha donat, dóna i donarà per a molt. I encara que Jaume Matas intenti fer la competència a Francisco Camps des de Mallorca mai podrà vèncer l'equip valencià. Els mallorquins van tenir els seus quinze minuts de glòria dimarts, amb la declaració del periodista "rabiosament independent" Antonio Alemany i el seu amo Matas. Però ahir els valencians van contraatacar amb força amb la gran perla del cas dels vestits: les converses telefòniques entre el Bigotes i la família Camps. Twitter vessava ahir a la tarda de tuits i retuits i tots portaven al mateix lloc: a algun dels deliciosos talls de veu de les xerrades ensucrades entre l'expresident valencià i la seva dona amb el bigoti més rabiosament independent del regne. "Hem de parlar d'allò nostre, que és molt guai" és una de les meves preferides. El cas és que el time line que apareixia si clicaves al TT "El Bigotes" era d'allò més repetitiu. I què? Això no feia perdre popularitat al tema. És curiós, perquè ni tan sols era la primera vegada que se sentien aquestes converses. Però la xarxa reflecteix amb una sinceritat no intencionada el que agrada a la gent. I a la gent li agrada recrear-se en rareses morboses i en el desgast dels poderosos. És allò d'imaginar-se al vàter algú que t'impressiona si vols que deixi d'impressionar-te. Si un president es comporta d'aquesta manera -que el delata no només com a corrupte, sinó també com a personeta insignificant amb les seves privacitats mesquines-, als que ens sentim per sota de tota mena de presidents ens encanta escoltar-ho, tornar-ho a escoltar, tuitejar-ho i retuitejar-ho. I així anem fent grossa la pilota. Aquests trossets de realitat oculta que de tant en tant surten a la llum ens ensenyen el que considerem la crua realitat. Pot semblar frívol divertir-s'hi, però o fem això o ens clavem un tret al cap de tenir aquests líders. I a mi el cap encara em fa servei.
