Publicitat
Publicitat

CRÍTICA XARXES

Això ja és vici

Sóc molt poc de celebrar revetlles de Sant Joan i Cap d'Any -tot i que hi acabo caient un any rere l'altre-, no suporto els casaments i no entenc -sense ànim d'ofendre ningú- la religió. Però no sóc tan rara. Hi ha altres éssers com jo, en conec uns quants. Tot això ho he pensat sempre, però des de fa set o vuit anys -o nou o deu-, d'ençà que tothom té Facebook, haig d'afegir un altre advertiment a la meva declaració de principis: no comprenc per què a la gent li agrada que els altres -íntims i no tan íntims- sàpiguen què està fent a cada moment. Potser perquè vaig créixer en un pis de 60 metres quadrats on vivien quatre persones i que s'escalfava amb una única estufa situada al rebedor -no es tancaven mai les portes- i on només hi havia un telèfon, al menjador -intimitat nul·la per a les trucades de l'adolescència- sempre m'ha semblat un luxe fer el que et doni la gana sense que els altres n'hagin de fer res. És evident que aquesta opció la tens només en la vida privada i en l'oci. Per això pregunto: companys, per què expliqueu les vostres vacances, els vostres caps de setmana, les vostres nits, les vostres tardes de cine al Facebook? Aquests dies, amb les celebracions, el sentimentalisme de les festes i el temps lliure, el mur va ple d'aquesta mena de comunicacions. Increïble. Incomprensible. Això ja no és l'efecte de la novetat, allò que passava quan ningú tenia la mida presa a la xarxa. Això ja és vici. Un vici ben estrany. I no dic que no sigui humà tenir la necessitat de compartir alegries i tristeses, però et ve de gust compartir-les amb gent determinada, no amb tots els amics i passavolants que tens al Facebook. En fi: compartiu, compartiu, maleïts -traducció d'estar per casa de la traducció d'estar per Madrid amb què es va titular They shoot horses, don't they? a les pantalles espanyoles- que els altres hem de tafanejar.

Postveritat
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 16/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF