Visca el sistema
Misc 07/03/2011

De victòria en victòria

i
Sebastià Alzamora
2 min

La implosió de Solidaritat per la Independència recorda la història dels al·lots de Son Porc, que dels collons d'un podien penjar l'altre. Tristament s'ha repetit una vegada més el que ja sembla la maledicció de l'independentisme català, que consisteix a presentar-se davant de la ciutadania com una reencarnació de la família Trapisonda, per tal de consumar un ridícul de magnituds ben patriòtiques. Que Solidaritat fos, de fet, una coalició formada per cinc partidets minoritaris -tan minoritaris que només els seus dirigents tenien notícia de la seva existència- podria ser còmic si el resultat de la seva suma no causés vergonya aliena. Una vergonya que es veu multiplicada per les declaracions dels fundadors de l'invent després de llançar-se els trastos pel cap: quan Laporta es queixa d'haver estat manipulat, López Tena l'acusa de gandul i prepotent, Uriel Bertran afirma que tot plegat enforteix el projecte, i tots proclamen que el que realment els interessa és treballar per la llibertat nacional de Catalunya. A qui pensen que poden enganyar?

Naturalment, el problema de l'independentisme no és cap maledicció misteriosa, sinó la quantitat de vividors, xarlatans i venedors de xarops miraculosos que pretenen disputar-se'n el lideratge. Abans de les últimes eleccions, celebrades fa només tres mesos, el sobiranisme disposava d'una marca diguem-ne oficial -Esquerra-, amb pes específic al Parlament i al Govern, i dues d'emergents, Reagrupament i Solidaritat, que feien veure que s'anaven a menjar el món. Les tres marques van decidir no tan sols anar cadascuna per la seva banda sinó competir entre elles, amb ferocitat digna de millor causa. Els resultats estan a la vista: Reagrupament i Solidaritat ja són mortes, i Esquerra ha quedat greument malferida. Mereix menció a banda el cas de Convergència, que, d'ençà que ha tornat a tocar poder, no tan sols ha deixat de banda qualsevol insinuació sobiranista, sinó que ha dedicat grans esforços i una política de gestos i de nomenaments a tranquil·litzar els partidaris del patriotisme constitucional i del catalanismo bien entendido .

El que sap greu de tot el festival de despropòsits que es perpetra en nom de la independència no és, naturalment, el fracàs individual d'un o altre saltimbanqui de la política, sinó la frustració que generen en la gent que de bona fe creu en el potencial d'aquest país i que diposita la seva confiança en un suposat projecte polític només per comprovar com li tornen a prendre el número miserablement. Una gent que, per si fos poc, forma majoria social: així ho reflecteixen enquestes i estudis, i així ho vam poder visualitzar en la milionària manifestació del passat 10 de juliol. Aquí no hi cap la confusió dels desitjos amb la realitat: a Catalunya, ras i curt, l'independentisme és una opció majoritària, que compta amb un consens molt més ampli del que gaudia en molts països recentment emancipats. Llàstima que els que diuen que volen ser-ne líders treballin en realitat per matar-lo. De pena.

stats