VISCA EL SISTEMA

Teresa Pascual, el temps en ordre

'El temps en ordre' és un títol prou eloqüent, però a la vegada susceptible de diferents lectures

Una de les coses grates que ha tingut el 2020, i que podem fer perfectament el 2021, és llegir el volum de la poesia reunida de Teresa Pascual, El temps en ordre, que va sortir publicat dins l'any de la calamitat per la Institució Alfons el Magnànim - Centre Valencià d'Estudis i Investigació; per abreujar, el Magnànim, que és com se'l coneix. La col·lecció de poesia del Magnànim, dirigida per Vicent Berenguer, ens ha donat en poc temps els volums de poesia completa o reunida dels grans poetes valencians de postguerra: Marc Granell, Jaume Pérez Montaner, Josep Piera i, ara, Teresa Pascual, la més jove de la colla. Pascual és autora de nou llibres de poesia ( Flexo, Les hores, Arena, Curriculum vitae, El temps en ordre, Rebel·lió de la sal, Herències, València Nord i Vertical), publicats entre 1988 i 2019, i en el seu cas s'entén que no ha volgut presentar-ne el recull com a poesia completa, sinó reunida, perquè de la lectura del volum no se'n desprèn la percepció d'una obra tancada, sinó que el lector espera veure-la ampliada amb la publicació de nous títols.

La seva lectura, quan funciona millor, aporta una sensació vivificant, de cosa renovada –i aquesta cosa és la llengua, les paraules de la tribu–

El temps en ordre és el títol que va posar Teresa Pascual al llibre que va publicar quan va fer cinquanta anys. És un títol prou eloqüent, però a la vegada susceptible de diferents lectures. Evoca la idea platònica d'ordre en el temps, que segons Plató és la definició de la música, i que bé ho pot ser també de la poesia. Però també al·ludeix a la necessitat de posar ordre a la pròpia memòria i a la pròpia experiència de la vida, que al capdavall és l'argument principal de l'obra de Pascual. Com bé observa Rosa Maria Belda al pròleg que encapçala el volum, i que fa un recorregut pels llibres de l'autora que és una viva invitació a llegir-los, “en tota la seua poesia rau una dimensió ètica, un mateix compromís amb la paraula i la veritat, una manera de veure el món i concebre l'escriptura i la poesia [...] la seua és una obra en permanent construcció, que va aportant sediment i enriquint-se llibre a llibre”. És, en efecte, un llarg discurs sobre la matèria viscuda que es va construint per acumulació i per la diversitat de matisos i d'inflexions que el temps –en ordre– hi ha anat afegint.

Però parlem de poesia, i tot això que diem seria ben poca cosa si no hi hagués la gràcia, allò que fa que els versos s'il·luminin i quedin encesos dins el cabal d'experiències dignes de ser recordades del lector. Belda parla de la influència d'Ingeborch Bachmann, i és cert que, com la poesia austríaca, Teresa Pascual cerca –i troba– el costat encara nou de les paraules que usem amb freqüència. Això fa que els seus versos no tan sols desenvolupin un discurs moral que el lector pot contrastar amb la seva pròpia idea de les experiències que s'hi evoquen, sinó que la seva lectura, quan funciona millor, aporta una sensació vivificant, de cosa renovada –i aquesta cosa és la llengua, les paraules de la tribu–. Llegiu Teresa Pascual, llegiu els nostres poetes valencians: recomanar-vos-ho és una manera de començar l'any amb bons auguris.

EDICIÓ PAPER 16/01/2021

Consultar aquesta edició en PDF