El Valle de los Caídos no es toca, es demoleix

El més eficaç per conquerir la memòria històrica és un sistema educatiu públic de qualitat

SEBASTIÀ ALZAMORA
SEBASTIÀ ALZAMORA Escriptor

Passat demà farà vuitanta-dos anys del que als neofranquistes els agrada anomenar 'glorioso alzamiento' , que no va ser altra cosa que la sublevació il·legal de tropes armades contra el govern legítim de la República: un cop d'estat en tota regla, dels que sí que podrien ser condemnats per la justícia alemanya o la de qualsevol país constituït com un estat de dret digne d'aquest nom. Fa dos anys, com que l'efemèride era rodona (el vuitantè aniversari), la TVE de M. Rajoy va decidir commemorar-la emetent 'El santuario no se rinde' , una pel·lícula que constitueix (juntament amb 'Raza' ) una de les obres emblemàtiques de la cinematografia franquista. Enguany, en canvi, el govern de Pedro Sánchez proposa exhumar les despulles del dictador del seu panteó al Valle de los Caídos i redefinir aquest indret obscè com a centre dedicat a la memòria històrica. Curiosament, el cultiu de la memòria històrica era el motiu adduït fa dos anys pels 'peperos' i altres guardians de la unitat d'Espanya com a justificació de l'emissió per la televisió pública d'un film de propaganda i exaltació del règim.

Els vencedors d'aquella guerra no gens llunyana porten vuitanta anys vencent, i no volen deixar de fer-ho

Però el que representa el Valle de los Caídos no és tant la memòria històrica com la ben actual configuració política, social i ètica de tot un país. Fa vuitanta-dos anys va començar una guerra que es va saldar amb vencedors i vençuts: concretament, amb uns vencedors que es van acarnissar contra els vençuts durant quaranta anys més amb un odi i un esperit de revenja insòlits fins i tot per a una post guerra civil, fins que es va arribar a una Transició i una democràcia pactada amb el règim feixista que varen significar una segona derrota per als vençuts. Dit d'una altra manera, els vencedors d'aquella guerra no gens llunyana porten vuitanta anys vencent, i no volen deixar de fer-ho. No pensen retrocedir ni un mil·límetre: ni en la seva capacitat d'influència en el poder polític, econòmic, judicial, militar i periodístic, ni en la seva preponderància dins les principals institucions espanyoles de govern. No pensen deixar d'exhibir orgullosament els seus símbols i, per descomptat, no pensen deixar descansar en pau els vençuts, que han de continuar sent perseguits, vexats i castigats fins i tot després de la mort.

Franco es va fer enterrar envoltat de la seva obra, i és per això que el Valle de los Caídos conté fosses comunes amb les restes de republicans executats. El que al meu humil parer correspon fer amb aquest lloc de la infàmia és rescatar aquestes restes, identificar-les i entregar-les, si escau, a les seves famílies. I després procedir a la demolició o la voladura de tot el recinte, així com a la il·legalització, com també s'ha proposat, de qualsevol partit o entitat que faci apologia de la seva figura, les seves idees o la seva tasca de govern. Pel que fa a la memòria històrica, el més eficaç per conquerir-la no és la reocupació dels espais simbòlics de la dictadura, sinó un sistema educatiu públic de qualitat.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF