VISCA EL SISTEMA

La ultradreta té un pla

El somni d'una Espanya una, homogènia, gran i lliure és el que cohesiona la ultradreta

SEBASTIÀ ALZAMORA
SEBASTIÀ ALZAMORA Escriptor

“Us exigim unitat!”, va clamar Lluís Llach davant de la presó de Lledoners el dia 2 d'aquest mes, després que es fessin públiques les peticions de pena de la Fiscalia contra els presos polítics, i milers de ciutadans van aplaudir i repetir aquestes paraules. Des dels partits es va respondre que i tant, que no es podia consentir tanta infàmia i que ara sí que venia la unitat. D'això no fa ni dues setmanes, i, a banda de dir-li a Pedro Sánchez que no li aprovaran els pressupostos (un gest més d'impotència que de força), en el que han treballat els partits independentistes ha estat en el càlcul per disputar-se l'hegemonia de l'espai polític que comparteixen. Comptant-hi la variable dels anys de pena que els puguin caure als presos, naturalment.

El PP, Ciutadans i Vox tenen un pla: sotmetre la democràcia espanyola a un moviment de retracció

A diferència d'aquest panorama, el nacionalisme espanyol d'ultradreta o de dreta extrema té molta més cohesió interna. Els diferents partits que s'hi adscriuen (PP, Ciutadans i ara també Vox, que no té força institucional però sí una influent projecció pública) competeixen durament entre ells per obtenir l'hegemonia dins el seu àmbit, però que ningú dubti que, si tenen l'oportunitat de formar govern, sabran deixar de banda les diferències i les rivalitats entre ells per formar un bloc que els permeti tirar endavant el seu pla. Perquè existeix un pla compartit entre aquestes formacions, que potser no està dibuixat fins als darrers detalls però sí en les seves línies fonamentals. L'enunciat del pla és senzill: es tracta de sotmetre la democràcia espanyola a un moviment de retracció, lògicament amb epicentre a Catalunya. Ja hem viscut retrocessos dolorosos en els últims anys, però es tracta d'anar molts més passos enrere. Es tracta de blindar l'estat espanyol perquè no es pugui tornar a produir cap insurgència (ni independentista ni de cap altre tipus) durant molts d'anys. Es tracta de reformar lleis, començant per la Constitució, i reforçar els poders de l'Estat, per garantir la pau nacionalista que consideren ideal. El somni d'una Espanya una, homogènia, gran i lliure (lliure de tot allò que els fa nosa) no tan sols segueix sent vàlid per a aquests partits, sinó que és allò que els fa existir i que els cohesiona més enllà dels cops de colze que es puguin pegar entre ells.

No es tracta de cridar allò de "Si tu no hi vas, ells tornen". Però sí de prendre consciència que, al punt que han dut els seus plantejaments aquests partits, Catalunya veurà liquidat o gairebé liquidat el seu autogovern si mai tenen el poder per fer-ho. Qui pensi que no en seran capaços, que recordi que molts deien que tampoc ho serien d'aplicar el 155. Qui digui que no ho podran fer perquè seria il·legal, que revisi les il·legalitats que ja els hem vist cometre durant l'últim any i escaig. Pensar que això no pot passar seria ingenu. I afirmar que els socialistes espanyols i catalans, els comuns i Podem són la mateixa cosa que Rajoy és, en aquesta tessitura, un error que pot sortir car i que només serveix per esquivar el reconeixement de les pròpies mancances i febleses.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF