VISCA EL SISTEMA

Turistes de la desobediència

La llibertat d'expressió no s'hauria de fer servir per ocultar la temptació de l'antipolítica

Arreu d'Europa, i especialment a Itàlia, s'encenen (literalment) els focus de protesta contra les mesures sanitàries que intenten aturar l'avanç del coronavirus al preu de restringir llibertats individuals. A Catalunya, la CUP i l'esquerra independentista també van convocar fa uns dies actes de protesta contra les mesures per l'estat d'alarma, denunciant el toc de queda i proclamant que no s'ha de permetre que aquesta nova crisi la paguin els treballadors, com va succeir durant el 2008.

Fins aquí, perfecte. El dret de protesta i manifestació és irrenunciable en democràcia, i fer-li saber al poder que no se li permet cometre abusos d'autoritat sense haver-se d'enfrontar a la mobilització ciutadana és imprescindible. L'esquerra, però, i encara més si es proclama independentista i transformadora, i fins i tot antisistema, s'ha de començar a preocupar quan les seves proclames i les seves accions coincideixen amb les d'ultradretans, neofeixistes o negacionistes de la pandèmia. Perquè aleshores vol dir que algú ha pres un camí equivocat, i no són els ultradretans, els neofeixistes ni els negacionistes de la pandèmia: aquests sempre circulen per allà mateix, i saben fins on volen anar i per on hi volen arribar.

Un partit com la CUP també hauria de saber-ho, ara que ja no pot al·legar el fet d'haver acabat d'arribar a la política institucional. Les apel·lacions a les llibertats individuals i els drets civils tenen tot el sentit del món, però també poden convertir-se en el refugi o l'excusa de qui intenta aprofitar un moment més que delicat per veure què en pot treure. I presentar la situació com un trilema entre la salut, l'economia i la llibertat és una simplificació que fa un flac favor a una cohesió social ja prou deteriorada de fa temps, i ara duta a una situació límit que ningú sap fins a quin punt pot empitjorar.

La mobilització ciutadana és un instrument indispensable per a la llibertat d'expressió i un puntal de la democràcia, i per això mateix no s'hauria de fer servir com un vel de fum que serveixi per ocultar la temptació de l'antipolítica. És ben curiós que les esquerres que es diuen transformadores puguin acabar coincidint amb un individu com Donald Trump en el seu afany per distingir-se de l'establishment. “No soc un polític”, proclama Trump als seus mítings. “Elaborem la desobediència”, sentim per aquí. La desobediència s'ha convertit també en un talismà, o un comodí, transversal a tot l'independentisme, tant si és de l'esquerra anticapitalista de la CUP, com del centredreta de Junts com del centreesquerra d'ERC. Com la independència, perd sentit si es converteix en una finalitat per ella mateixa, en comptes d'un mitjà per anar cap a un millorament de la comunitat. Si la nostra desobediència es troba al carrer fent companyia a la d'ultradretans i negacionistes, aleshores possiblement ens hi estiguem passejant, per la desobediència, com a turistes de l'ideal. És ben possible que no estiguem llegint la realitat de manera correcta. I el que és pitjor, ni tan sols de forma honesta.

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF