VISCA EL SISTEMA

Tota aquesta gent espantosa

El capitalisme és un sistema amb una capacitat llegendària d'adaptació a les circumstàncies

No és inoportú recordar que, a l'Àfrica negra, moren cada any per malalties infeccioses entre 3 i 4 milions de persones. Les xifres disminueixen al nord del continent africà, on les morts per malaltia ronden només els seixanta mil. Les malalties que causen més estralls a Àfrica són de les que al Primer Món considerem sota control, amb graus diferents de gravetat: la sida, les malalties respiratòries, la diarrea, la malària, la meningitis i la tuberculosi. Fa només dues setmanes l'OMS va donar per acabada (però amb moltes cauteles) l'última epidèmia d'Ebola a la República Democràtica de Congo, país altrament conegut com la capital mundial de la violació i que ara acaba de decretar l'estat d'emergència per l'arribada del coronavirus. El Covid-19 ja s'ha estès per 43 països africans i la mort del gran saxofonista camerunès de jazz Manu Dibango li ha donat més repercussió, per bé que ja ha causat més de 1.500 morts i les autoritats sanitàries locals i internacionals en segueixen l'evolució amb la preocupació que correspon.

Per descomptat, tot això no treu ni una mica de gravetat a l'emergència sanitària que estem patint a Occident. Però sí que ens obliga a considerar el fet que s'ha abusat del model econòmic del lliure mercat ( “es el mercado, amigo”, deia amb infinita petulància un pobre d'esperit que ara és a la presó) fins a deformar-lo i convertir-lo en una maquinària monstruosa que causa desigualtats insuportables, fins i tot per al mateix capitalisme. El capitalisme és un sistema amb una capacitat llegendària d'adaptació a les circumstàncies, així com d'assimilació dels seus adversaris, que ben aviat acaben integrats al sistema: com a usuaris, com a mercaderia o com a totes dues coses. Però si hi ha una cosa que el pot acabar duent a l'obsolescència, és precisament la transformació que ha experimentat: d'un sistema d'intercanvi de béns i mercaderies a una capoladora de milions de persones, a canvi de diners. Els algoritmes amb què operen els grans traders, per als quals és indiferent comerciar amb taronges o amb fusells (o amb medicaments, o amb òrgans humans) a condició que els guanys siguin màxims, poden ser d'una gran eficàcia per al negoci, però no per comprendre la complexitat de la vida.

Aquest estat de coses ha estat consentit o impulsat, sobretot d'un temps cap aquí, per lideratges polítics que es presenten com a forts però que només es basen en la corrupció i la mentida. Donald Trump o Boris Johnson en serien exponents màxims, juntament amb Putin o amb una gran quantitat dels mateixos governants africans (en contraposició amb Merkel o el govern portuguès de coalició, que constitueixen excepcions interessants a dreta i esquerra, respectivament). Hem sentit l'obcecat vicegovernador de Texas, Dan Patrick, dir que els padrins han de sacrificar les seves vides perquè els seus nets puguin disfrutar del benestar capitalista. Tant de bo aquesta crisi, el sotrac que suposa i suposarà, sigui també una oportunitat per deslliurar-nos de tota aquesta gent espantosa.

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF