VISCA EL SISTEMA

Tot esperant Luxemburg

La política és negociació, i es negocia amb el que es té

La tercera reunió negociadora entre ERC i el PSOE va continuar la lògica narrativa de les dues anteriors: a la primera es va constatar que existeix “un conflicte polític” entre Catalunya i Espanya (però es van fer comunicats separats a càrrec de cada formació), a la segona es va corroborar l'existència del mateix “conflicte polític” (però amb un comunicat conjunt), i a la tercera, que ha estat a Barcelona, s'ha fet un altre comunicat conjunt per avançar una altra petita passa: estan d'acord que cal “definir els instruments per canalitzar el conflicte polític”, en un diàleg basat en “el respecte i el reconeixement institucional mutu”. L'objectiu és transmetre que van lents però segurs. Aquesta vegada, però, a diferència de les anteriors, no s'ha fixat data per a la propera trobada.

I sigui quina sigui aquesta data tot fa pensar que no serà abans del dia 19, que és quan el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) es pronunciarà sobre la immunitat d'Oriol Junqueras com a eurodiputat. L'advocat general de la UE ja hi va dir la seva, però assenyalant que Junqueras hauria de tenir aquesta immunitat perquè la condició d'eurodiputat s'adquireix en funció dels vots dels ciutadans i no de si s'ha jurat la Constitució espanyola. Si el TJUE concorda amb el raonament de l'advocat general (acostuma a fer-ho, malgrat que l'opinió de l'advocat general no sigui vinculant per al tribunal), Junqueras veuria restituïts els seus drets com a europarlamentari i això donaria a ERC més força i capacitat de pressió en les negociacions amb el PSOE. A més, la decisió del TJUE beneficiaria també Puigdemont i Comín, que haurien de veure reconeguda també la seva immunitat, amb el consegüent impacte damunt el nacionalisme espanyol i els seus malabarismes político-judicials. Si, per contra, el TJUE resol en contra dels interessos de Junqueras, qui adquiriria preeminència a les negociacions seria el PSOE. Alguna cosa fa malpensar que no hi pugui haver moviments de l'acreditada diplomàcia espanyola, i del flamant alt representant Borrell, per Luxemburg. Sigui com sigui, la concreció del que significa “definir els instruments per canalitzar el conflicte polític” (que es constitueixi formalment una taula de negociació entre governs) pot dependre ara mateix de la decisió del tribunal luxemburguès.

Mentrestant, segueix havent-hi una part de l'independentisme que faria bé de tranquil·litzar-se una mica. Els CDR descriuen aquestes negociacions entre socialistes i republicans com “un frau, un insult i un menyspreu al poble català”. Potser no se n'han adonat, però canviant només “poble català” per “poble espanyol” coincideixen punt per punt amb els brams de Vox, Ciutadans o el PP. Si per una banda el dret d'autodeterminació no es negocia (com deia una pintada, també dels CDR), i per l'altra la unitat d'Espanya és “el més valuós que tenim” (Espinosa de los Monteros dixit) i tampoc es negocia, ja ho podem deixar córrer. La política és negociació, i es negocia amb el que es té. I també, i de vegades sobretot, amb el que no es té.

EDICIÓ PAPER 19/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF