Publicitat
Publicitat

Sorpresa, són vius

El panorama polític català ha canviat profundament en els últims cinc anys, en contra de la convicció que encara ens trobem en els dies del postpujolisme

Dimecres, amb la constitució del Parlament, el nacionalisme espanyol es va endur un seguit de sorpreses, totes ingrates. La primera és que Cs no va guanyar les eleccions, a diferència del que ells havien estat repetint fins al paroxisme des del 21-D ençà, sinó que ho varen fer les forces independentistes i republicanes. Això explica que la nova mesa de la cambra sigui de tarannà clarament independentista, i que fins i tot, qui ho havia de dir, el nou president, Roger Torrent, també ho sigui. “Torna a ser un president independentista”, s’exclamava Inés Arrimadas, com si no s’ho acabés de creure. Li va falta afegir: “ Jopetas”. Les maniobres (estèrils) del partit taronja, intentant a la desesperada que els comuns votessin a favor del seu candidat, Espejo-Saavedra, aprofitant l’absència dels diputats exiliats o empresonats per les seves idees polítiques, van ser d’una grolleria i una baixesa que retraten una vegada més el caràcter d’aquesta formació i dels seus dirigents.

Senyors del nacionalisme espanyol, despertin-se. Deixin de negar el resultat de les eleccions

Un altre ensurt que es devien endur, si es van prendre la molèstia de fixar-s’hi, era la constatació que el panorama polític català ha canviat profundament en els últims cinc anys, en contra de la seva convicció que encara ens trobem en els dies del postpujolisme (d’aquí la seva alegria pensant que amb el cas Palau obtenen munició de destrucció massiva, quan ja només és pólvora mullada). Ho van poder comprovar amb el llampant discurs que va deixar anar el diputat Ernest Maragall, en la seva qualitat de president de la mesa d’edat. I no perquè actués com a tal, sinó sobretot perquè era Ernest Maragall: un dels homes que, juntament amb el seu germà Pasqual, més varen fer, durant la seva important trajectòria com a líders socialistes, per trobar camins d’entesa entre Catalunya i Espanya. Avui aquest home és independentista, cosa que segurament a ell mateix li hauria semblat una ocurrència exòtica fa només uns anys. Però és que, per damunt d’independentista o socialista, és un demòcrata, i per això censura amb contundència l’abús de la Constitució com a instrument de repressió (mitjançant l’aplicació a la carta de l’article 155), i, sobretot, l’antidemocràtica actuació d’un estat que no dubta a fer presos polítics i fins i tot a agredir la seva ciutadania, com va succeir l’1 d’octubre.

La tercera sorpresa és que, ara, el flamant president del Parlament s’haurà de reunir amb el president de la Generalitat, com mana el protocol, però que haurà de fer-ho a Brussel·les, on el govern d’Espanya va haver de retirar una ordre internacional de detenció abans que la justícia belga li fes notar que no s’aguantava per enlloc perquè estava construïda sobre acusacions falses. I que haurà de ser aquesta majoria independentista que existeix al Parlament la que investeixi un nou president, es digui Carles Puigdemont o es digui d’una altra manera. El que és segur és que no es dirà Inés Arrimadas. Senyors del nacionalisme espanyol, despertin-se. Deixin de negar el resultat de les eleccions. Surtin de Matrix. I facin política i negociïn d’una vegada.

Riure, malgrat tot

Etiquetes

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 24/02/2018

Consultar aquesta edició en PDF