Quaranta i quaranta fan vuitanta
Tothom parla de fer una reforma constitucional. Els primers a defensar-la van ser els socialistes, com a solució de compromís al conflicte entre Catalunya i Espanya, però sense canviar res de substancial ni de l'esperit ni de la lletra de la dita carta magna. S'hi han afegit després una part dels independentistes, per encabir-hi el dret d'autodeterminació. A Units Podem la volen fer per blindar els drets socials, canviar l'ordenament territorial d'Espanya (amb un model federal) i eliminar la inviolabilitat del rei, un punt que ara compra Pedro Sánchez, segons ell amb el beneplàcit de Felip VI. Hi afegeix, també, Sánchez la supressió dels aforaments dels càrrecs electes, que a Espanya es compten per milers. PP i Ciutadans volen reformar la Constitució justament per recentralitzar l'estat de les autonomies, a pesar que amb l'aplicació del 155, amb el seu discurs de l'odi i (en el cas del PP) amb el seu historial de corrupció i la seva ostentació de controlar el Tribunal Suprem “pel darrere”, han demostrat més que a bastament que són dues forces dubtosament constitucionals. Pel que fa a Vox, el seu discurs contra les dones i els immigrants, així com la seva promesa de suprimir les autonomies, el converteixen en un partit anticonstitucional des de la seva mateixa fundació.
Una reforma constitucional requereix una majoria de tres cinquenes parts al Congrés i al Senat, seguida d'eleccions generals, seguida d'una nova ratificació per majoria al Senat i al Congrés, seguida d'un referèndum. Dit d'una altra manera, la Constitució espanyola està feta per no ser reformada mai, i vista la correlació de forces actual és certament impossible que aquesta reforma pugui tirar endavant en cap sentit. Dit encara d'una altra manera, totes les propostes abans esmentades són perfectes brindis al sol que cadascuna de les parts posa en circulació per guanyar la corresponent quota d'atenció als mitjans, sense més esforç que el d'exhalar cadascú la seva voluta de fum.
Miquel Roca, que ostenta la condició de pare de la Constitució, s'estima més que no la reformin per por que no sigui per anar a pitjor. Per això no ha de patir, perquè seria difícil. No per falta de qualitats del text constitucional, que no dubto que sigui homologable als que regeixen en moltes democràcies, sinó pel resultat empíric que ha donat. Després de quaranta anys de franquisme, les forces que van concórrer en el pacte constitucional només ens han sabut proporcionar quaranta anys més de postfranquisme, que ara esclata notòriament per totes bandes, des de la Corona fins a la justícia passant per tot el sistema polític, corromput literalment de dalt a baix. L'únic que sobta és que ni Roca ni els altres dos pares constitucionals que encara viuen (Pérez Llorca i Herrero de Miñón) no tinguessin res a dir quan es va rebentar la Constitució: primer, laminant l'Estatut de Catalunya al TC i, després, fent servir un article de la mateixa Constitució (el ja esmentat 155) per vulnerar-ne d'altres, començant pel segon.
