12/02/2019

Puigdemont com a prova d'estrès

2 min

Puigdemont va dir des de Berlín que el judici de l'1-O és “una prova d'estrès per a la democràcia espanyola”. Podria haver dit aquestes paraules en referència a ell mateix. Puigdemont era a Berlín com a convidat al festival Cinema for Peace, que no és tan sols un festival de cinema lligat a la prestigiosa Berlinale, sinó també (o sobretot) un fòrum internacional de personalitats i entitats que defensen la pau i els drets civils i polítics. Allà, Puigdemont ha compartit taula i ha conversat amb referents com Lech Walesa, Ai Weiwei i Catherine Deneuve. Ahir al vespre assistia com a convidat a un sopar de gala al Reichstag, la seu del Parlament alemany. Totes aquestes són fotos efectivament estressants per a la democràcia i la justícia espanyoles, que tenen catalogat Puigdemont com un criminal i un pròfug.

A banda de les consideracions que mereixin les seves, diguem-ne, imaginatives maniobres polítiques dins l'espai independentista postconvergent, és innegable que l'exili de Carles Puigdemont ha estat especialment fructífer. Ell és el màxim responsable, polític i intel·lectual, dels suposats delictes pels quals seuen des d'ahir al banc dels acusats dotze companys i companyes seus, en una altra imatge que posa la pell de gallina i que ja s'ha vist a tot el món. I a pesar de ser-ne el màxim responsable, ell no és present al judici i el seu nom amb prou feines surt mencionat als escrits de les acusacions. Això és degut al fet que ja ha estat absolt de sedició i rebel·lió per la justícia alemanya i després per la belga, cosa que va obligar el jutge Llarena a retirar l'ordre d'extradició (un espectacle de mala praxi per ofuscació). Puigdemont, en resum, és un ciutadà europeu lliure. En canvi, és un ciutadà espanyol que no pot tornar a casa seva perquè és perseguit per la justícia, fins al punt que un ministre de l'Interior, Zoido, va arribar a reforçar les fronteres per impedir que no pogués entrar a Espanya “en parapent o dins el maleter d'un cotxe”.

La contradicció és tan flagrant i tan profunda que invalida, de fet, tota la construcció del judici, en posar de manifest la fal·làcia en què es basa. Tornem a esmentar el parer del jurista Javier Pérez Royo, que ha avisat reiteradament que la mateixa obertura del judici, sense la presència com a acusat de qui seria el màxim responsable dels suposats delictes, no té sentit. A banda del dolor que causa i que causarà, aquest judici només servirà per completar la degradació del prestigi de la justícia espanyola, ja prou malmès amb multitud de casos recents sobre violacions i agressions contra les dones (no cal ni esmentar la Manada: la setmana passada, una sentència a Lleida afirmava que una discapacitada no havia ofert prou resistència en una violació en grup) o amb casos com el de la sentència de les hipoteques. I ara, amb l'exoneració de Narcís Serra i els quaranta lladres (els quaranta absolts, perdó) de Caixa Catalunya. Un país en què la justícia no vetlli per no caure en aquests abusos no pot dir-se, amb propietat, estat de dret.

stats