13/06/2019

I si prova de negociar, Pedro Sánchez?

2 min

“Hemos hablado de hablar, de diálogo y de que hay que llamarse”, declarava Gabriel Rufián sortint de la seva entrevista amb Pedro Sánchez. Molt aclaridor i esperançador. Si Rufián vol donar una imatge més “seriosa” de la que ha donat fins ara en la seva activitat parlamentària, té marge de maniobra per millorar.

A banda d'això, Rufián donava a entendre (perquè no ho negava) que ERC, arribat el cas, s'abstindrà en la votació per permetre la investidura de Sánchez. Si ho fan així els republicans faran bé, perquè si una cosa és clara dels resultats de les eleccions del 28 d'abril és que els catalans no hi van votar bloqueig, ni encara menys repetició d'eleccions. Ni els catalans, ni ningú. Els resultats de les eleccions generals deixaven palesa una voluntat de la ciutadania de desencallar el conflicte entre Catalunya i Espanya, i de fer-ho a partir de la majoria que va fer possible l'èxit de la moció de censura contra Mariano Rajoy i el seu govern.

Però a qui li correspon la major part del pes no és òbviament als partits de l'oposició sinó al PSOE i a Pedro Sánchez, que fins ara s'ha dedicat a eludir-lo i a imitar, precisament, Rajoy. “O governa el PSOE o governa el PSOE”, va proclamar Sánchez, amb tota l'arrogància del món, després de rebre l'encàrrec del rei Felip de formar govern (una altra anomalia, sigui dit de passada, que repugna a qualsevol sensibilitat democràtica, aquesta que un rei que no ha escollit ningú encarregui a polítics electes la formació de governs). I, dit això, va girar l'esquena als socis que li havien indicat els votants i s'ha dedicat a pressionar el PP i Ciutadans (sobretot Ciutadans) perquè el deixin governar. Una vegada això ha fracassat, com era de preveure, perquè de Casado i de Rivera es pot esperar tot menys sentit de la responsabilitat, el presidenciable es gira ara a podemites, independentistes i altres proscrits perquè li donin suport en segona volta amb vots o amb abstencions. Ja té la seva coartada: “Si m'han d'investir els esparracats, és perquè la gent d'ordre no ha volgut fer-ho”. En els dos casos, però, el missatge és idèntic al de Rajoy el 2015: “O em feu president a mi, o el caos”.

Fer això és una altra falta de responsabilitat, com sabem per com va acabar l'episodi de Rajoy: un any de govern en funcions i un desgast institucional i polític enorme per totes bandes (especialment per al PSOE, que va acabar defenestrant un tal Pedro Sánchez). Si Sánchez vol suports, sap que no tan sols ha de telefonar, com diu Rufián, sinó que ha de quedar per asseure's i negociar, que és el pas següent i imprescindible que comporta el famós diàleg. I negociar, amb prioritat absoluta, sobre Catalunya. Per molta mandra que els faci, i per molt que a Sánchez ja se li vegin els fums de dirigent europeu de bracet de Macron, als socialistes aquesta legislatura no els queda altre remei que arromangar-se fins a dalt. Una altra ocasió perduda enverinaria, encara més, una situació que el judici de l'1-O ja ha dut al límit del que és democràticament suportable.

stats