21-D, en peu de pau
Crec que qualsevol independentista que aquest divendres surti a manifestar-se faria bé d'haver llegit el decàleg de normes bàsiques que aquests dies l'entitat En Peu de Pau ha difós a les xarxes socials. Conec les objeccions i les suspicàcies que això pot suscitar. Per exemple: "Gràcies, ja som grandets i ningú ens ha d'explicar com ens hem de manifestar". O bé: "La pau, que vagin a predicar-la als que van repartir garrotades l'1-O i als que tenen presos polítics tancats". O bé: "Això de fer decàlegs és propi d'algú amb ínfules capellanesques convençut de la seva superioritat moral i intel·lectual". O bé: "Ja n'hi ha prou de parar l'altra galta. Passem a l'acció". O bé: "Si ens hem de contenir fins i tot per manifestar-nos, ja hem començat a claudicar". Etcètera.
Totes aquestes reaccions estan contingudes i explicades al punt cinquè del decàleg, que em sembla potser el més important, i que diu: “La ràbia, la indignació o la frustració no són un bon criteri per desenvolupar l'acció”. En qualsevol cosa de la vida, l'ofuscació només du a estampar-se contra alguna paret. En una jornada plena de trampes com la d'aquest divendres, més. Hi ha hagut trampa en la decisió del govern d'Espanya de celebrar el consell de ministres precisament a Barcelona i precisament el 21-D. Hi ha hagut trampa en tot el discurs apocalíptic previ de la ultradreta nacionalista espanyola, anunciant banys de sang i tota casta de calamitats. I hi ha hagut trampa en els sectors independentistes que, amb l'excusa de defensar el dret a l'autodeterminació, fan de capità Aranya i envien la gent a rebre èpiques pallisses, o fins i tot agressions pitjors, mentre ells es queden a la barrera esperant treure'n algun rèdit.
La mobilització només tindrà èxit si és indiscutiblement pacífica, i qui suggereixi una altra idea només ho pot fer per equivocació o per una mala llet còsmica, segurament vinculada amb interessos de partit. Són coses (l'error, la mala llet còsmica i els interessos de partit) que existeixen, i és imprescindible fer tot el que estigui a les pròpies mans perquè no prosperin. Com s'ha dit en jornades anteriors, el món ens mira i estarà pendent del que passi. Una actitud resistent però pacífica, com la dels Onzes de Setembre o la de l'1-O, és una victòria. Una actitud violenta, agressiva o de combat, contra la policia o contra edificis i mobiliari urbà, és una derrota, perquè significa perdre el senyal d'identitat pel qual el moviment català ha estat reconegut arreu del món, i aquest senyal d'identitat no és altre que el seu compromís pacífic. Fora d'això, només hi ha el descrèdit i l'oblit. El món és ple d'altres causes per les quals preocupar-se.
Un altre punt fonamental del decàleg és el primer, especialment la frase en cursiva. “És essencial saber quin és l'objectiu de la protesta abans d'anar-hi. També conèixer l'objectiu de l'altre”. Tothom ha vist quin és l'objectiu del nacionalisme d'ultradreta: que hi hagi disturbis, ferits o, preferiblement, morts. Fa molt de temps que ho és. No ho han aconseguit fins ara, i aquest divendres tampoc ho han d'aconseguir.
