No són ganduls

La implantació de l’ingrés mínim vital és, d’entrada, un pas important en les prestacions socials d’un estat, l’espanyol, que encara es troba a la mateixa distància de l’estat del benestar que de l’estat de dret: en té la carcassa, però li falta la substància per poder, pròpiament, considerar-se tant una cosa com l’altra. L’estat espanyol, el seu funcionament i història, es basen, tristament, en la corrupció, i això fa que els pobres hi apareguin com a sospitosos, mentre que els corruptes hi són vistos com a triomfadors. Els corruptes, aquí, presideixen governs, els consells d’administració més importants i els clubs de futbol de Primera Divisió, o directament duen corona (i no ens referim únicament al rei emèrit Joan Carles, convertit en únic boc expiatori de tota la corrupció concentrada en la casa reial). Els pobres, per contra, els que queden als marges del sistema, són tractats com a ganduls o delinqüents, o les dues coses alhora. Vagos y maleantes, com en deia el règim franquista.

La realitat és que Espanya és un estat que oficialment havia donat per superada la crisi del 2008 mentre seguia arrossegant índexs de població en risc de pobresa de fins al 24%. Especialment en zones com Catalunya o les Balears, que se suposa que són riques però que estan tan rebentades (pateixen uns dèficits fiscals tan exagerats) que també són les que generen les desigualtats més greus i pronunciades. Tot aquest panorama, amb la crisi del coronavirus (i, ara, la plantada de Nissan), no fa més que tornar-se encara més ombrívol, de manera que els arguments per justificar la política de l’ingrés mínim vital cauen pel seu pes. Tot i així, a les dretes espanyoles els ha faltat temps per ridiculitzar la mesura o per posar-la sota la sospita, precisament, de la corrupció i el clientelisme. És cert que el PSOE carrega en aquest sentit l’historial infaust d’Andalusia, però aquells que han elevat el cost de la corrupció (segons un informe del 2018 del grup europarlamentari dels Verds i Aliança Lliure Europea que a dia d’avui no ha estat desmentit per ningú) fins a quasi el 8% del PIB de l’estat espanyol, és a dir el PP, no són qui per dir res sobre aquesta qüestió. Quan s’enfoten de la paguita, com en diuen ells, i malfien que això només servirà per criar paràsits del diner públic, s’obliden de posar-se ells els primers davant del mirall.

No, els pobres no són els ganduls: ho són aquells que aprofiten llocs de poder o de responsabilitat per espoliar els contribuents. Si de debò fossin liberals, com afirmen, celebrarien una mesura com aquesta, que a les democràcies que en diem avançades serveix per assegurar una certa fluïdesa en la circulació dels diners, primera condició perquè pugui funcionar una economia liberal, i no una de basada en el cèlebre que se jodan de la pepera Andreíta Fabra, cridat dins el Congrés durant l’aprovació de la reforma laboral que ha servit perquè les multinacionals (tornem a esmentar el cas de Nissan) es pensin, amb raó, que això és una regió del salvatge Oest on impera la llei del tonto l’últim.

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF