El que no es pot fer és saltar-se la llei

EscriptorEl PP és un partit polític que, a través dels seus dirigents, es passa el dia exigint als seus adversaris un respecte escrupolós a la llei. És més, alguns d'aquests dirigents (començant pel president del govern, Mariano Rajoy, d'ara endavant i per sempre més M. Rajoy) arriben a proclamar la falsedat que la llei és prèvia a la democràcia i a enarborar com a divisa el principi jurídic de l'imperi de la llei, no pel seu significat (que els és del tot aliè) sinó per la seva aparent ressonància autoritària. Qualsevol que no conegués una mica aquest partit, la seva història i les seves actuacions, i se cenyís a les seves manifestacions, el podria confondre amb una formació exageradament legalista, qui sap si republicana i tot.

La realitat és que aquest mateix partit que ha convertit en un martellet obsessiu l'expressió 'saltar-se la llei' per desqualificar (i fer empresonar o agredir per la policia) aquells altres polítics o ciutadans que no pensen d'acord amb el partit, no tan sols se salta la llei sinó que hi fa cabrioles i cucaveles pel damunt. I no ho diem nosaltres, sinó els jutges de l'Audiència Nacional encarregats de sentenciar sobre la primera part (encara queda més 'mondongo', en expressió de l'absolt Bigotes) del cas Gürtel. Amb l'excepció del president del tribunal, el magistrat Ángel Hurtado, que ha sentit la necessitat d'emetre un vot particular (està de moda) per deixar clar que, al seu entendre, el partit dels seus amors és una organització immaculada. No és sorprenent atesa la seva actuació de majordom durant la compareixença de M. Rajoy com a testimoni davant del tribunal, tallant de mala manera les preguntes d'advocats i acusacions que al seu entendre poguessin resultar més incòmodes al president del govern d'Espanya i del mateix PP, un moment estel·lar en la història universal de la vergonya aliena.

La sentència del cas Gürtel és important perquè, en els seus fonaments jurídics, demostra l'existència d'un entramat delictiu que, de manera continuada i sistèmica, es dedica a robar diners públics, i n'explica el funcionament amb minuciositat. Constata prolixament que la caixa B existeix, posa en dubte la veracitat dels testimonis donats per Rajoy, Arenas, Álvarez Cascos i altres pròcers del PP que han comparegut davant del tribunal, i deixa clar que l'expressió 'organització criminal', usada en informes policials sobre el PP, no era cap llicència ni cap exageració. El partit que governa Espanya és un partit corromput i corruptor, i això ara ja és sentència.

A partir d'aquí, les conseqüències polítiques haurien de començar per la dimissió de Rajoy i de tot el seu govern, i continuar, atès el paper vertebral del PP en el sistema polític espanyol, amb un desmantellament de tot aquest sistema. De moment, però, el partit assaja escapatòries dient que la sentència és civil i no penal, i que tot això són fets antics (fins al 2005) que no afecten el PP actual. No és que se saltin la llei: són una malaltia per a la llei.