No hi ha pantalons

EscriptorDel fals debat entre implementar la República o fer autonomisme en què viu encallat (i encanallat) de fa mesos l’independentisme català n’ha emergit una frase feta que més o menys ha fet fortuna com a consigna: no abaixar-se els pantalons. Fem el que fem, cal no abaixar-se els pantalons, resumeixen els partidaris de la confrontació directa amb l’Estat. Abaixar-se el pantalons, com sap tothom, és sinònim de claudicació, d’indignitat i de vendre’s els principis per un plat de llenties.

Dèiem que el debat entre implementar la República o fer autonomisme és fals perquè avui dia, a Catalunya, no tan sols no hi ha cap República (per molt que fos proclamada el 27 d’octubre de manera diguéssim que ben poc triomfal) sinó que, d’ençà de l’endemà mateix d’aquesta proclamació, amb l’aprovació del 155 al Senat, tampoc no és possible fer-hi autonomisme perquè no hi ha autonomia. A Catalunya senzillament no hi ha autogovern, i en el seu lloc hi ha un estat espanyol que imposa arbitràriament el seu ordre a través dels seus organigrames de comandament i d’una justícia corrompuda. Qualsevol anàlisi o proposta que no parteixi d’aquesta constatació serà una manera tan apassionada com es vulgui de fer passar el temps, però també serà estèril. En la situació actual és debades qualsevol invocació a no abaixar-se els pantalons per la senzilla raó que no hi ha pantalons: ens els han pres i per tant estem, si se’m permet una altra frase feta prou vulgar, amb el cul a l’aire.

Assumit aquest fet objectiu, els discursos grandiloqüents i les gesticulacions ampul·loses sobren, i s’imposa la urgència de formar, efectivament, un Govern que s’enfronti a la situació i la superi. Serà un Govern condicionat per totes les traves i les trampes d’un nacionalisme espanyol que juga cada dia més brut, però també van ser així les eleccions del 21-D, i tot i així les van guanyar les forces independentistes i republicanistes. Fa quaranta anys Espanya va substanciar la seva credibilitat democràtica en la creació de l’anomenat estat de les autonomies, i ara l’invent ha sofert la voladura incontrolada del 155 i d’una onada d’autoritarisme i repressió que no fa tant de temps semblava inimaginable. Fins al punt de tenir presos i exiliats polítics. Davant d’aquesta situació completament anòmala i inacceptable, la via més operativa és construir un front democràtic tan ampli com sigui possible, que com a primer objectiu faci tornar a casa seva els presos i exiliats i que impedeixi que n’hi hagi cap més. A l’inrevés del que declarava aquest cap de setmana la flamant presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, no tan sols no cal que pleguem pel fet de no voler tenir més empresonaments sinó que no hem de permetre que se’n produeixi ni un més, i hem d’obligar l’Estat a alliberar els ostatges que ja ha fet. No podem naturalitzar la repressió com un mal menor que cal sofrir amb resignació per tal d’assolir el bé superior i definitiu de la independència. Quan volen atropellar-te, la dignitat comença per impedir que ho facin.