21/06/2018

Són molins de vent, Arrimadas

2 min

EscriptorDesprés d’haver volgut interpel·lar al Parlament el conseller Santi Vila sobre una subvenció inexistent a un cantant imaginari de reggaeton independentista (s’havien empassat com a certa una notícia de broma de la revista Time Out), el grup parlamentari de Ciutadans va superar dimecres les seves pròpies cotes de ridícul intentant posar en un destret la flamant titular de Cultura, Laura Borràs, armats amb volums d’El Quixot. Arrimadas, Carrizosa i companyia haurien fet bé d’informar-se una mica i assabentar-se que Borràs és especialista en literatura comparada, i una excel·lent coneixedora, precisament, de l’obra de Cervantes. La reacció de la consellera va ser obsequiar els diputats de l’extrema dreta amb una miniclasse sobre El Quixot, rematada amb un bon consell: el millor homenatge que se li pot retre a aquest clàssic (i a qualsevol altre, com va demostrar Italo Calvino) és llegir-lo. Els de Cs es queixaven de la protesta d’uns estudiants contra un acte de Societat Civil Catalana a la UB que prenia com a excusa, també, El Quixot.

L’observació de la consellera era especialment oportuna perquè, en realitat, tant a Ciutadans com a Societat Civil Catalana, El Quixot i el seu immens valor artístic (és a dir, humà) els importen un rave. Ells només hi veuen un emblema d’espanyolitat, i més concretament de la seva espanyolitat sempre queixosa i furibunda, al mateix nivell que una corrida de toros o un partit de Rafa Nadal o de la roja. Cap d’ells no ha llegit El Quixot ni pensa fer-ho (els volums exhibits al Parlament eren tots nous de trinca i verges de cap intent de lectura), i si algun ho ha fet, és obvi que no n’ha entès res. Si ho haguessin fet, s’haurien hagut d’adonar que El Quixot és una novel·la escrita contra tot el que ells representen: contra la intransigència, contra la ignorància, contra l’obscurantisme, contra la impostura, contra la falsedat i contra l’odi. Amb un subtil i esplèndid sentit de l’humor, per cert, que és tot el contrari d’aquestes rialletes de conill emprenyat que els diputats de Cs acostumen a mostrar durant les sessions.

I és que amb el partit taronja sempre acabem al mateix lloc: el seu únic propòsit és demostrar que a Catalunya existeix un odi profund contra Espanya i contra tot el que la representi, cosa que inclou, des de la seva mirada obtusa i rabiosa, El Quixot. Són incapaços de valorar el fet que l’obra de Cervantes transcendeix el seu nacionalisme obsessiu i que El Quixot és un referent universal, de la mateixa manera que els personatges de Shakespeare no representen cap essència nacional anglesa, sinó que són patrimoni de la humanitat. Podrien celebrar, com ho fem tots, que Don Quixot i Sancho Panza tinguin la importància i la significació que tenen, però prefereixen intentar rebolcar-los dins el fang “d’un conflicte tan greu que no el podem ni imaginar”, per dir-ho com Arrimadas. Insisteixen a envestir contra el gegant d’una fractura social que no existeix, quan només tenen al davant els molins de vent de la seva pròpia obcecació.

stats