Les memòries d'un mentider
Els súbdits del Regne d'Espanya hem vist Mariano Rajoy prestar fals testimoni en dues ocasions, una com a president del govern en exercici i l'altra ja en qualitat d'expresident. No eren ocasions qualssevol: la primera, en el judici per la trama Gürtel de corrupció a l'Audiència Nacional; l'altra, en el judici contra els presos polítics catalans al Tribunal Suprem. En un cas va declarar que, com a secretari general del PP, desconeixia per complet la comptabilitat del partit i no sabia res sobre el finançament de les campanyes electorals de l'organització. En l'altre va afirmar, sota jurament, que com a president del govern d'Espanya no tenia la més mínima idea sobre l'actuació dels cossos i forces de seguretat de l'Estat durant l'1-O, i que tampoc havia parlat amb ningú que exercís de mediador entre els governs de Catalunya i Espanya, cosa que va quedar desmentida l'endemà mateix, amb la declaració del lehendakari Iñigo Urkullu. En els dos casos és impossible que digués la veritat, i si l'hagués dita, sens dubte ens trobaríem davant del polític més incompetent de la història. Criden especialment l'atenció aquests dos moments perquè Rajoy va mentir de manera flagrant, en qualitat de testimoni, davant de dos dels alts tribunals del país que ell mateix ha governat, sense que cap jutge li cridés l'atenció per aquest comportament. Però a més, la mentida va ser una constant ben coneguda i contrastada durant tota la seva trajectòria política: per recordar-ne només una, mencionem aquella segons la qual el rescat dels bancs no havia de costar ni un euro als contribuents espanyols. Van ser seixanta mil milions d'euros, que encara estem pagant.
Amb aquestes credencials, Rajoy publica unes memòries que naturalment no llegirem, però de les quals ha transcendit allò que a Rajoy li interessava fer transcendir: que hauria aplicat el 155 a Catalunya fins i tot en el cas que Puigdemont hagués dissolt el Parlament i convocat eleccions. És a dir, per la cara i sense cap motiu que justifiqués la mesura. El 155 és un article de la Constitució amb un redactat vague i inconcret, que s'ha banalitzat fins al punt que s'especula sobre aplicar-lo preventivament, en versions dures o extradures o en un dia de mal humor. Però la intenció de Rajoy és situar-lo com el gran moment de la seva obra de govern: ell mateix, per posar el 155 en valor, va repetir en diverses entrevistes que es tractava d'una mesura “com no s'havia vist de la Segona Guerra Mundial ençà”. És una manera d'apuntalar el discurs del PP de Casado com a partit garant de la fermesa davant de l'amenaça catalana (i, per tant, de tirar llenya al foc al conflicte), però també un exercici de vanitat (no em va tremolar el pols ni m'hauria tremolat sota cap circumstància) i, sobretot, d'ocultació: si aconsegueix ser recordat com el president del 155, Rajoy deu pensar que no ho serà com el que realment va ser: el president de la corrupció i de les desigualtats socials, en plena coherència amb el camí iniciat per Aznar, amb qui per altra banda es professen odi mutu.
