11/05/2020

Llibertat, responsabilitat, salut, diners

2 min

Aquests del títol són els termes de l'equació que s'ha de resoldre, i idealment s'hauria de fer de tal manera que el terme diners fos condicionat pels altres tres i no a l'inrevés. Ara podríem allargar la metàfora parlant de les incògnites que s'han de desvelar, etc., però suposem que ja s'entén. Diners, més que cap altra cosa, hauria de voler dir, en aquest cas, impedir l'augment de la pobresa.

Catalunya té un 21,3% de la població en el llindar de la pobresa, i l'índex arriba al 21,5% a Espanya. A les Balears s'havia disparat fins al 24,7% i, tot i que els darrers informes apuntaven cap a un descens, és una de les comunitats en què la desigualtat social és més pronunciada. Aquests són els números que criden més l'atenció però, per poc que es mirin amb més detall, el percentatge de persones amb dificultats econòmiques serioses supera el 50%. Tot això són dades (Idescat, informe Arope, Unicef) anteriors, per descomptat, a la crisi del coronavirus.

La manera d'afrontar la crisi econòmica derivada de la pandèmia haurà de ser keynesiana, per fer servir l'adjectiu de moda, i això vol dir que haurà de ser contrària a l'especulació i la usura, que van ser les dues grans tendències dominants en la crisi del 2008. Un exemple el dona la IATA, l'Associació Internacional del Transport Aeri, que ja avisa que, si s'obliga les companyies aèries a prescindir dels seients del mig, aleshores s'hauran d'apujar els preus dels bitllets fins a un 50%. Fa pocs dies el president de l'ALA (Asociación de Líneas Aéreas: enginyós acrònim), Javier Gándara, afirmava en una entrevista que, quan es pugui reprendre l'activitat més o menys normal, la tendència de les companyies serà abaratir els preus dels vols, per tal d'evitar l'especulació i que "volar no sigui un luxe a l'abast d'uns quants". Es tractava, per tant, d'un simple formulisme per quedar bé de cara a la galeria.

Algú em dirà que els pobres no volen mai, ni amb coronavirus ni sense, però respondrem que tampoc no compren cotxes ni els matriculen, per esmentar un indicador econòmic habitual. De fet, dels pobres no se'n parla gairebé mai, però amb un percentatge massa elevat de població en risc de pobresa (i, per tant, desproveït de salut i de llibertat), pot ser que tot el sistema entri en risc de col·lapse.

Les politiqueries tampoc no serveixen per afrontar la qüestió. El PSOE s'ha concentrat a aprofitar la crisi per fixar-se com a força per antonomàsia de l'Estat i del sistema, el PP fa –com sempre– d'instrument predilecte de la patronal i els independentistes catalans veuen la situació com un altre escenari per continuar amb la seva inacabable lluita per l'hegemonia sobiranista (sigui per la diferent estratègia davant de l'estat espanyol, sigui mitjançant la desqualificació mútua). El resultat és una classe dirigent que de moment mostra, amb les honroses excepcions que calgui, una alarmant falta de responsabilitat, disposada (quan l'aigua arribi al coll de molts) a donar la culpa de tot als altres i, si amb això no n'hi ha prou, a l'Europa insolidària.

stats