VISCA EL SISTEMA

Els Jordis i els Borjamaris

Amb l'excusa de protestar contra Pedro Sánchez surten a recordar-nos qui són els amos d'Espanya

Dissabte va fer trenta-un mesos que la jutge de l'Audiència Nacional Carmen Lamela (actualment promocionada com a magistrada del Tribunal Suprem) va dictar ordre de presó sense fiança contra Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, als quals va acusar de sedició. No és que fos cap data rodona ni que hagi succeït res d'especialment rellevant en l'oprobiosa situació en què es troben, d'aleshores ençà, l'expresident de l'ANC i el president d'Òmnium Cultural. Oprobiosa no per a ells, sinó per a un estat que es diu de dret. Durant la presó provisional, el jutge Pablo Llarena va afegir, a la de sedició, l'acusació per rebel·lió. Les acusacions contra els anomenats Jordis se sostenien en informes policials clarament esbiaixats o en els escrits acusatoris dels difunts José Manuel Maza i Juan Antonio Ramírez Sunyer (fiscal general i jutge titular del jutjat número 13 de Barcelona, respectivament), tots dos d'una parcialitat més que manifesta. Cap d'aquests documents resistia el contrast amb la realitat, però tot i així van ser presos en consideració per un Tribunal Suprem que va acabar condemnant Sánchez i Cuixart a nou anys de presó, en un judici celebrat l'any 2019 (és necessari subratllar la data, per no pensar que havíem tornat més de quaranta anys enrere) i que serà recordat com un dels pitjors atropellaments contra la democràcia que s'hauran comès en la història de la Unió Europea. Els nou presos polítics que hi van ser condemnats (Sànchez, Cuixart, Bassa, Forcadell, Junqueras, Romeva, Forn, Rull, Turull) ho van ser de forma clarament injusta, però tal vegada el cas dels dos Jordis segueixi sent el més evidentment escandalós. Per això organismes com Amnistia Internacional, Human Rights Watch o el Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de l'ONU han demanat repetidament a l'estat espanyol que Sànchez i Cuixart siguin excarcerats i indemnitzats. Aquestes peticions han estat ignorades, i ara la crisi del coronavirus ha fet que la situació dels presos polítics a Espanya hagi quedat, com tantes altres coses, com una qüestió ensordida i en segon pla.

Les imatges de les revoltes ultradretanes a Madrid, tanmateix, han fet que recordem els trenta-un mesos que fa que Sànchez i Cuixart són a la presó. Els Borjamaris que envaeixen els carrers dels barris “bons” de Madrid, armats amb pals de golf i banderes rojigualdas, ens mouen a la riota perquè l'humor és una de les principals defenses que tenim contra el fàstic i la repugnància. Però el missatge que envien aquestes invasions no és gens còmic: amb l'excusa de protestar contra la gestió de la pandèmia per part del govern de Pedro Sánchez, surten a recordar-nos a tots qui són els amos d'Espanya. Qui mana aquí de debò. I una manera de demostrar-ho és que, mentre el principal argument per mantenir Sànchez i Cuixart a la presó són les imatges en què se'ls veu enfilats a un cotxe de la Guàrdia Civil, aquests ciutadans alineats amb l'espanyolisme d'ultradreta se salten tot un estat d'alarma mentre la policia es limita a aconsellar-los amablement que circulin i no s'aglomerin.

EDICIÓ PAPER 30/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF