Els joancarlistes
Va ser l'estiu del 92, el dels Jocs Olímpics, que, sense anar-ho a cercar, vaig caçar al vol un fragment d'una conversa que he recordat d'aleshores ençà. Un pare i un fill, amb un aspecte incontestable de socis del club nàutic de la ciutat, em van passar pel costat en un carrer del centre de Palma i vaig sentir com el pare li deia al seu descendent: “Algún día tú también le estrecharás la mano a Su Majestad”. L'home li feia aquell anunci al seu fill com qui profetitza la més gran benaventurança; sens dubte estava convençut que difícilment li podia desitjar res millor. Per al seu futur, vull dir: perquè a Mallorca, com a tot Espanya, durant molts d'anys era senyal de prosperitat ser un dels que estrenyien la mà del rei Joan Carles. Aquell dia vaig comprendre quina cosa eren els joancarlistes.
S'ha convertit en una broma recurrent preguntar-se on són tots aquells que, durant molts d'anys, no tenien cap vergonya (ans al contrari) de presentar-se en públic dient allò de “no soc monàrquic, però sí que soc joancarlista”. La frase contenia uns implícits molt extensos: es volia dir amb això que tal vegada un no fos un entusiasta de com la institució monàrquica s'havia fet colar (amb amenaces i coaccions, principalment) dins l'ordenament constitucional de la democràcia, però que en canvi aplaudia la gestió que Joan Carles i la casa reial espanyola feien del seu rol polític i institucional, amb la intervenció del monarca en el cop d'estat del 23-F com a argument de pes. Declarant-se joancarlista, un venia a dir (i deia) que donava per bona la versió oficial de la Transició, que durant molt d'anys es va presentar com un procés polític, jurídic i institucional que havia causat l'admiració del món sencer per com s'havia transitat de la dictadura a la democràcia “sense violència” (en realitat, entre el 1975 i el 1982 hi va haver més de 700 morts per causes polítiques a l'estat espanyol) i superant tots els esculls que sortien pel camí, com el mateix cop d'estat. Tots aquests mèrits es van condensar en la figura del rei Joan Carles, i ara coneixem els detalls de com ell va decidir cobrar-se els serveis prestats.
Ser joancarlista significava assumir tot això que diem però, sobretot, significava ser un arribista. Com aquell llepa que li desitjava al seu fill poder donar-li la mà a Joan Carles, molta gent de molts d'àmbits (també del periodístic) van córrer a arraulir-se sota les àmplies faldilles de la monarquia, sota les quals se suposava que no havia de fer mai fred. Ara les faldilles estan totes foradades, socarrades i podrides, i alguns dels que es deien joancarlistes són els que ara competeixen per difondre la pròxima exclusiva amb una mica més de porqueria de la vida del seu antic benefactor. En algunes ocasions, es fan simultàniament la il·lusió de salvar els mobles del que queda de la casa reial, i amb tal propòsit s'han obligat a fer-se felipistes (de Felip VI, no de Felipe González, tot i que també). No sembla que la benaventurança els hagi de durar tant, aquesta vegada.
