25/04/2019

Insults, indults i sentències

2 min

Al debat de TV3, Inés Arrimadas i Cayetana Álvarez de Toledo van dur tan enllà la sobreinterpretació dels seus papers que van arribar al mateix lloc que Albert Rivera i Pablo Casado, és a dir, a la caricatura. S'havia de riure amb algunes de les intervencions de totes dues, perquè eren tan grotesques que no hi havia altra manera de prendre-se-les. Van entrar a la timba disposades a no deixar ningú viu i van començar disparant contra el pianista, que era Vicent Sanchis. Però a partir d'aquí, els va succeir també com a Casado i Rivera als debats de TVE i Atresmedia: van crear una mena de debat paral·lel entre elles dues que discorria al marge de la resta i que clarament va guanyar 'madame la marquise' de Casa Fuerte, enfront de la plebea Arrimadas. A banda d'això, totes dues van acotar encara més, si era possible, els respectius partits dins els marges de l'extrema dreta més estricta i de manual, cosa que redueix les seves expectatives electorals, perquè de votants d'extrema dreta tampoc n'hi ha tantíssims com es pensen, i a més se'ls han de repartir amb Vox, que és a qui tant PP com Ciutadans estan enviant aquest electorat. Ja sabem que Trump va guanyar contra pronòstic les eleccions americanes a base d'omplir de merda tot el panorama, però això no té per què tenir una translació tan fàcil a la política espanyola, i encara menys a la catalana.

Les dues, tanmateix, varen repetir fins a l'extenuació a Meritxell Batet (que va exercir de ministra que confia repetir en el càrrec, en sintonia amb Pedro Sánchez) una pregunta que la candidata socialista no va voler respondre, i que era la dels indults als presos polítics i als exiliats catalans. És una pregunta capciosa però sobretot buida i sense sentit. No ja perquè, per parlar d'indults, calgui esperar les sentències (que el magistrat emèrit del Tribunal Suprem i l'advocada Isabel Elbal van vaticinar a Catalunya Ràdio com a molt dures), ni tampoc només perquè els interessats ja hagin manifestat, en diversos casos, que no volen cap indult perquè això equivaldria a admetre la seva culpabilitat. Parlar d'indults en aquest cas no té sentit perquè Espanya els concedeix amb arbitrarietat i de qualsevol manera: existeixen 226 condemnats per delictes de corrupció que s'han beneficiat de la mesura de l'indult, i cada any el consell de ministres, seguint un costum del segle XVIII que s'ha incorporat al dret, concedeix indults a delinqüents de tot tipus a petició de les confraries, com explicava fa uns dies aquest diari.

Mentre la campanya electoral més pobra en continguts i depriment en les formes arriba a la seva fi, segueix en canvi el seu curs el judici per l'1-O, amb el jutge Marchena havent assolit el seu objectiu de no interferir gaire visiblement la campanya. El que sí que haurem de veure és de quina manera el desenllaç del judici (és a dir, les sentències) condiciona l'actuació del govern que surti diumenge de les urnes. Als impacients per “tornar a la normalitat”, sigui el que sigui que vol dir això, els convindrà prendre paciència.

stats