Inconsistències d'estat

El jutge Llarena ha entrat en una curiosa fase de regateig de càrrecs judicials

No és cap consol de res, però sí una constatació de la qual és just deixar constància, el fet que les inconsistències i les contradiccions internes dels partits republicans i independentistes tenen la seva correspondència en les del bloc del 155. Amb la particularitat que les seves són més aparatoses, perquè són inconsistències i contradiccions d'estat, i això comporta una mena de disfuncions que tindrien fins i tot el seu caire humorístic si no fos que tot plegat (presos polítics tancats arbitràriament des de fa més de mig any, resultats electorals violentats, persecució i repressió de les llibertats ciutadanes) no fa ni punyetera gràcia.

El cas és que, si jo fos socialista, crec que em disgustaria profundament que un líder de la dreta extrema em posés d'exemple de bona conducta davant d'un líder de l'extrema dreta que se li rebota. Que és exactament el que va fer Rajoy davant de Rivera aquest dimecres al Congrés, instants abans que el segon anunciés la seva ruptura unilateral de l'acord del 155 i de tots els acords haguts i per haver amb els examics del PP: és ben possible, com apuntava ahir David Miró al seu article, que les presses del gallet Rivera per matar el pare, aprofitant la pujada d'adrenalina d'unes enquestes favorables a un any de les eleccions, siguin prematures i se li acabin girant en contra. Ho veurem, però el que no hem vist és el disgust socialista per la comparació de Rajoy: ben al contrari, el secretari d'organització del PSOE, José Luis Ábalos, amb la seva parsimònia obscura de comunista reformat, ho celebrava francament exclamant que “no es pot ser anticonstitucionalista”, amb la qual cosa venia a confirmar que els de Pedro Sánchez (algú el recorda?) s'arrengleren en l'ortodòxia més severa de la dreta nacionalista espanyola, mentre que els del partit taronja serien suspectes d'un excentricisme escassament patriòtic. Visquem i coses veurem.

En el front judicial, les coses per als amics del constitucionalisme autoritari no van gaire millor. Passejant amunt i avall la seva frankensteiniana instrucció contra el Procés, el jutge Llarena ha entrat en una curiosa fase de regateig de càrrecs judicials, en què tant li és demanar-li a Mireia Boya si prefereix que l'encausi per rebel·lió o per desobediència com adreçar-se a la justícia alemanya per dir-los, parafrasejant Groucho Marx, que, si les seves acusacions no els acaben de convèncer, en té unes altres de disponibles. Bé, fins i tot els que som del tot ignorants en lleis donem per suposat que, quan un jutge dicta una euroordre, ho fa perquè està ben segur de les acusacions que la fonamenten, i que no va improvisant sobre la marxa. Mentrestant, el ministre Montoro intenta apedaçar l'acusació de malversació amb factures inexistents, mentre el seu col·lega Catalá calla mortuori, després que el CGPJ en demanés la dimissió/cessament pels seus comentaris sobre el jutge de la Manada. Com a bons nacionalistes, tots plegats no fan res més que arrossegar la seva pàtria pel fang.

EDICIÓ PAPER 20/05/2018

Consultar aquesta edició en PDF