VISCA EL SISTEMA

Ha prescrit, va dir ell

De moment queda clar que Casado ni tan sols aprèn del que succeeix en el seu entorn més proper

Pablo Casado és un líder extraordinàriament feble, i no tan sols per la divisió interna que romp el seu partit després de les primàries que ell va guanyar, sinó també per la seva pròpia ineptitud. Casado és dels que confonen el poder amb la presència mediàtica, i per això sempre surt, com diu ell, "a donar la cara". Ho fa perquè es pensa, equivocadament, que així guanya la solidesa que no té, i perquè li encanta veure-la, la seva cara, a les portades dels diaris i a les xarxes socials. La seva vanitat i arrogància infantils són fruit de les seves pors i els seus complexos.

El cas és que, com més surt un "a donar la cara", més incrementa les possibilitats de mostrar-se a l'opinió pública com realment és, cosa que a Casado no li convé gaire. Del rosari d'excuses de mal pagador que ja ha desgranat en relació a la seva presumptament falsa titulació acadèmica, destaca el fet que hagi arribat a dir que, en tot cas, els fets ja haurien prescrit. Quan un presumpte delinqüent verbalitza aquesta esperança, com si creués els dits o toqués fusta, vol dir que es veu molt estret. També indica desesperació el fet que recordi que, segons la normativa interna del mateix PP, el que ell se suposa que no ha fet no seria corrupció. ¿No és corrupció inventar-se un expedient acadèmic, o acceptar que te'l regalin uns professors corruptes? Aleshores, què seria corrupció? Parafrasejant Woody Allen, arriba un moment en la vida d'un corrupte que les paraules més boniques ja no són "T'estimo" sinó "Ha prescrit".

Parafrasejant Woody Allen, arriba un moment en la vida d'un corrupte que les paraules més boniques ja no són "T'estimo" sinó "Ha prescrit"

De moment queda clar que Casado ni tan sols aprèn del que succeeix en el seu entorn més proper, que és el del partit que ara com ara presideix. Per molt que insisteixi que el que s'està fent amb ell no s'havia fet mai amb ningú, la realitat és que està reproduint fil per randa el guió que va dur Cristina Cifuentes primer a dimitir com a presidenta de la Comunitat de Madrid, i a continuació a abandonar definitivament la política. "¿Qué será lo próximo?", es preguntava Casado davant les càmeres fa unes setmanes, gairebé fent el ploricó, i ell mateix especulava amb la possibilitat que algú arribés a suggerir que consumia drogues. Ves a saber què més pot passar. ¿Un vídeo antic de Pablo Casado robant un CD d'El Canto del Loco en uns grans magatzems? Tot és possible quan els dirigents del partit amb més corrupció d'Europa es barallen entre ells i, pel que sembla, Casado això no ho sabia. Mentrestant, corren les apostes sobre qui hi ha al darrere del cas dels màsters, si només es tracta de Soraya o si hi ha també la mà misteriosa d'un cert M. Rajoy. Tant se val. Per molta broma que en fem, el fet cert és que no tan sols Casado sinó tot el PP en conjunt ja ha demostrat amb escreix que no tan sols no és un instrument útil per a una democràcia, sinó que és una feixuga rèmora que l'obstrueix. I ho ha demostrat indiciàriament, presumptament i amb sentència ferma. Una vegada més, és obligat donar l'enhorabona als seus militants, votants i simpatitzants.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 12/08/2018

Consultar aquesta edició en PDF