Feliç Dia de la Hispanitat
Feliç i obtús, per les barbes de Don Pelayo. I ofuscat. Llàstima que la festa sigui una mica deslluïda, perquè l’actuació estrella del dia, la de la unitat especial de policia que ja estava preparada per efectuar la detenció del president Puigdemont amb gran desplegament d’efectes especials, s’ha hagut de cancel·lar de moment i posposar-la per més endavant. Igual que la gran festa programada a continuació, que inclou la plena suspensió de l’autonomia, etcètera. Avui els nacionalistes espanyols s’hauran de conformar aplaudint la desfilada de la cabra, que sempre és emocionant, però ja està una mica vista.
Hi ha dues coses que el nacionalisme espanyol no preveu mai perquè no formen part de la seva manera de ser en el món, i són la intel·ligència i la política. Dimarts a la tarda, el president Puigdemont va impartir una lliçó magistral de totes dues coses i els va punxar el globus, com expressaven a continuació la cara desencaixada de Soraya Sáenz de Santamaría i els balbucejos gairebé inconnexos de José Luis Ábalos.
Eren el preludi del que venia l’endemà, tot ben previsible: inici de l’aplicació del 155 amb el requeriment previ al president de la Generalitat, necessari però que inclou la pregunta més grotesca possible. Afirmen Rajoy i Pedro Sánchez que no varen entendre res. Ens ho creiem. Si la situació no fos tan greu, la tendència dels líders del nacionalisme espanyol a assemblar-se tant a la seva pròpia caricatura ens podria fer mig somriure. De Cs no en direm res perquè no val la pena comentar res de qui parasita el diner i les institucions públiques amb l’exclusiva funció d’atiar l’odi i la irracionalitat.
Hi va haver una vegada uns tribunals que, seguint instruccions polítiques, varen perseguir judicialment els ajuntaments catalans que, tal dia com avui, varen permetre no fer festa als funcionaris que ho volguessin. Se’ls imputava una mena de crim de lesa pàtria, i l’únic que realment estaven perseguint eren unes idees polítiques. Això va succeir de debò fa molt de temps en una galàxia molt llunyana, exactament fa un any a la Catalunya encara autonòmica. D’aleshores ençà han passat més coses en un sol any que en els cuarenta años de paz que Rajoy elogiava ahir en el seu discurs al Congrés, que va assolir la pura obscenitat en negar la violència d’estat de l’1 d’octubre i insultar tots els ciutadans que la varen patir. I l’última cosa que ha passat, i la més important, és que dimarts la majoria dels representants polítics de la ciutadania catalana varen signar una declaració d’independència i la van deixar temporalment en suspens, per concedir una oportunitat a la negociació i a la mediació internacional. Si no ho entenen, els podem fer un esquema. Dimarts, Puigdemont va ser astut com Ulisses. Negar-se al diàleg i a la mediació, i veure’ls com una humiliació, i fins i tot aplicar el 155 fins al punt que se’ls acudeixi, només són les penoses manotades que feia el ciclop Polifem just abans de caure, cec i rabiós.
