VISCA EL SISTEMA

L'extrema dreta no és cap espantall

El 155 i el judici de l'1-O podrien quedar com el simple pròleg d'una nova onada de repressió

No només als mítings de Junts per Catalunya, sinó també en una part més àmplia de l'independentisme és freqüent sentir aquests dies una crida als ciutadans a no votar “per por a l'espantall de l'extrema dreta”. O de la ultradreta, o de la dreta espanyola, tot són sinònims. Se suposa que és una exhortació a no votar “en clau espanyola”, com se'n sol dir, a pesar que, paradoxalment si es vol, es tracti d'unes eleccions espanyoles.

El problema d'aquesta crida és que no és cert que l'extrema dreta sigui, ara mateix, un espantall a Espanya, sinó que és una realitat política amb una existència més que sòlida i en procés de consolidació. L'extrema dreta la formen actualment el que encara és el principal partit del sistema polític espanyol –el PP– juntament amb un altre partit important –Ciutadans, que intenta debades camuflar-se de liberal– i un altre que té molts números per ser-ho, d'important, després d'aquestes eleccions del dia 28 –Vox–. Cadascun d'aquests partits, i ja no diguem una suma de tots tres com la que governa Andalusia, no és precisament un espantall, sinó un desafiament en tota regla a la democràcia, a la cohesió social i a la convivència ciutadana. I si no se'n vol dir 'desafiament', diguem-ne 'amenaça', perquè també ho és.

Espantalls són, precisament, les pors que agita aquesta extrema dreta per moure el seu electorat. ETA, per exemple, que aquests dies no falta a gairebé cap dels mítings de Casado i Rivera (que juguen a fer veure que la banda terrorista no va entregar les armes), i que també ressona en cada declaració de cada policia que desfila pel judici contra els presos polítics per afirmar que mai havia tingut tanta por com l'1-O, sense oblidar-se d'afegir que el referèndum va ser igual o pitjor “que el País Basc”. O la ruptura de la unitat d'Espanya, que si algun dia es produeix, em temo molt que no serà tant per l'acció de l'independentisme català com per l'agressivitat guerracivilista d'aquest nacionalisme espanyol sempre mentider i crispat fins al deliri.

Els enemics imaginaris de l'extrema dreta sí que són espantalls, però l'extrema dreta com a tal no ho és en absolut. És una realitat política llargament covada i pastada dins el mateix Partit Popular i dins certs sectors de la societat catalana i espanyola, amb l'anuència d'un PSOE i un PSC que sempre han preferit mirar cap a una altra banda i d'un catalanisme que en alguns casos ha arribat a pactar-hi i en d'altres s'ha dedicat a minimitzar-la. Titllar-la d'espantall torna a ser una manera de repetir l'error de menysprear-la. Personalment, no em sap greu admetre que a mi sí que em fa por el que siguin capaços de fer aquests tres partits si es veuen amb el poder a les mans i legitimats per les urnes. El 155 i el judici de l'1-O podrien quedar com el simple pròleg d'una nova onada de repressió i d'involució encara més difícils de suportar. I a diferència de la República catalana, de reconeixement internacional no els en faltaria.

EDICIÓ PAPER 25/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF