VISCA EL SISTEMA

Escriptors com Robert Saladrigas

Saladrigas arriba a la mestria en la construcció dels personatges i de les situacions dramàtiques

Anava a escriure alguna cosa sobre l'escàndol que va muntar Albert Rivera al seu pas pel control de seguretat del Prat (es troba a faltar algú del seu partit que surti a cridar “¡Esto es una vergüenza!”, amb la cara molt crispada), però és evidentment molt més important escriure sobre Robert Saladrigas. No perquè hagi mort, sinó perquè qualsevol de les seves novel·les, qualsevol dels seus articles sobre literatura, és un bé objectivament molt més valuós per a la societat que la trajectòria sencera de la majoria de polítics, i ja no diguem d'un politicastre arrogant, populista, demagog, mentider i ultradretà. Si de cas, el que s'ha de lamentar és que, per dir alguna cosa de les persones que realment ho valen, esperem al dia que se'n van d'aquest món.

Robert Saladrigas és d'aquells grans escriptors que ho són sense pretendre-ho

No vaig conèixer personalment Robert Saladrigas, ni tan sols de saludar-nos, de manera que no tinc res a dir sobre ell més que és un escriptor excel·lent (“és” i no “era”, perquè l'obra afortunadament no se'n va amb l'autor). És la conclusió a què he arribat amb la lectura, al llarg dels anys, d'un grapat de les seves novel·les: 'Aquell gust agre de l'estel', 'Pel camí ral del nord', 'Memorial de Claudi M. Broch', 'El sol de la tarda' i 'La llibreta groga', concretament. En aquestes obres, Saladrigas s'hi mostra sempre com un narrador d'una solidesa inqüestionable, que arriba a la mestria en la construcció dels personatges i de les situacions dramàtiques, i amb una escriptura elegant i meticulosa. Un narrador clàssic en el sentit més noble de l'adjectiu, per bé que en algun dels títols primers donés cabuda també a exercicis experimentals molt del gust dels anys setanta. Es tracta també d'un autor que ofereix una mirada sobre el món que l'envolta i sobre la condició humana que és dura i amarga, però no amargada ni cínica: les seves pàgines desprenen honestedat, una qualitat que ell valorava i ensenyava a valorar als lectors dels seus moltíssims articles sobre literatura al diari 'La Vanguardia' i en altres publicacions. Les seves entrevistes monologades amb escriptors per a la revista 'Destino', recollides fa quatre o cinc anys als volums 'Paraules d'escriptor' i 'Rostros escritos', són en elles mateixes peces literàries, en què, mitjançant el contrast de punts de vista amb altres escriptors, Saladrigas desgrana les claus de la seva idea de la literatura com a forma de coneixement, d'intentar comprendre l'existència humana, els seus accidents i la seva substància.

Només llegint-lo, la impressió que deixa Robert Saladrigas és la d'un home íntegre i rigorós, disposat a aprendre d'aquells que reconeixia com a mestres (les grans tradicions de la novel·la europea i americana modernes eren com casa seva), que arraconava tot el que fos superflu per concentrar-se en l'exigència i que coneixia bé les baixeses de l'espècie humana però hi mantenia la fe. Com també creia en la literatura com a instrument de llibertat i de civilització. No feia escarafalls ni es posava de puntetes: llegia i escrivia. Robert Saladrigas és d'aquells  grans escriptors que ho són sense pretendre-ho.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF