20/11/2017

Eren el que semblaven

2 min

“Esperanza Aguirre és igual que Mariano Rajoy. Ell és un tio amb complexos, fill de puta, i ella és una tia [inintel·ligible]... [...] Rajoy vol superar Franco a la presidència”. Les paraulotes no són nostres, Déu ens en guard, sinó de l’expresident de la Comunitat de Madrid Ignacio González, de qui ara, a mesura que van fent-se públiques gravacions relaciones amb l’operació Lezo, sabem que solia desfogar-se telefònicament sobre els seus infortunis amb la cúpula del PP amb algú tan de fiar com Eduardo Zaplana. Aquest, exministre amb Aznar i expresident de la Generalitat Valenciana, hi surt preocupat per qüestions relatives a jutges i fiscals afins o no afins al PP i, sobretot, com li és característic, per la pròpia supervivència: “Que quedi clar que jo no tinc res a veure amb aquest [Rajoy]. Que quan aquest caigui, no ens arrossegui a tots”.

Converses de bergants, en fi, salpebrades amb el llenguatge de teta i cul que imposten i exageren els covards quan volen inflar el pit i passar per tios durs (no només en política, també en altres tribunes, així a Espanya com a Catalunya). La constructora OHL va dipositar 1,4 milions d’euros en un compte a Suïssa com a pagament del tres per cent corresponent a l’obra del tren de Navalcarnero (“aquella bogeria d’obres que vam fer”, s’exclama Ignacio González). El màxim responsable del Grupo Intereconomía, una entitat de premsa lliure i filantròpica, Julio Ariza, feia xantatge a Rajoy amb unes altres gravacions comprometedores per les quals va acabar pagant, en temps i forma, un tal Luis Bárcenas.

Rajoy, al mateix temps, feia espiar Ignacio González per detectius privats que el seguien fins a Colòmbia. El president d’OHL, Villar Mir, donava diners al tresorer del PP anterior a Bárcenas, Álvaro Lapuerta. Ignacio González va arribar a fer amistat amb Javier López Madrid, gendre de Villar Mir i compi yogui de la reina Letícia... Ignacio González, per qui Esperanza Aguirre va vessar amargues llàgrimes, canta amb contumàcia davant d’un Zaplana que, curiosament, no diu res realment comprometedor. Rajoy i Zaplana poden detestar-se, però tenen en comú el que ara s’anomena resiliència: aconsegueixen circular impàvids dins un oceà d’immundícia, sense que aparentment hi hagi manera de demostrar el que per altra banda és evident en ells.

La resposta automàtica a aquesta mena d’informacions és que a Catalunya també hi ha hagut tres per cent i corrupció a mans plenes. Ben cert, però hi ha una diferència a tenir en compte: el pujolisme, el PSC i els seus abusos estan liquidats políticament; a les institucions espanyoles, en canvi, hi segueixen manant els mateixos que les han saquejat i tot indica que tenen corda per estona.

Només de pensar-ho venen ganes de cantar el “Yo soy español, español, español”.

stats