Publicitat
Publicitat

Eren el que semblaven

Ignacio González, per qui Esperanza Aguirre va vessar amargues llàgrimes, canta amb contumàcia davant d’un Zaplana que, curiosament, no diu res realment comprometedor

“Esperanza Aguirre és igual que Mariano Rajoy. Ell és un tio amb complexos, fill de puta, i ella és una tia [inintel·ligible]... [...] Rajoy vol superar Franco a la presidència”. Les paraulotes no són nostres, Déu ens en guard, sinó de l’expresident de la Comunitat de Madrid Ignacio González, de qui ara, a mesura que van fent-se públiques gravacions relaciones amb l’operació Lezo, sabem que solia desfogar-se telefònicament sobre els seus infortunis amb la cúpula del PP amb algú tan de fiar com Eduardo Zaplana. Aquest, exministre amb Aznar i expresident de la Generalitat Valenciana, hi surt preocupat per qüestions relatives a jutges i fiscals afins o no afins al PP i, sobretot, com li és característic, per la pròpia supervivència: “Que quedi clar que jo no tinc res a veure amb aquest [Rajoy]. Que quan aquest caigui, no ens arrossegui a tots”.

Converses de bergants, en fi, salpebrades amb el llenguatge de teta i cul que imposten i exageren els covards quan volen inflar el pit i passar per tios durs (no només en política, també en altres tribunes, així a Espanya com a Catalunya). La constructora OHL va dipositar 1,4 milions d’euros en un compte a Suïssa com a pagament del tres per cent corresponent a l’obra del tren de Navalcarnero (“aquella bogeria d’obres que vam fer”, s’exclama Ignacio González). El màxim responsable del Grupo Intereconomía, una entitat de premsa lliure i filantròpica, Julio Ariza, feia xantatge a Rajoy amb unes altres gravacions comprometedores per les quals va acabar pagant, en temps i forma, un tal Luis Bárcenas.

A les institucions espanyoles hi segueixen manant els mateixos que les han saquejat

Rajoy, al mateix temps, feia espiar Ignacio González per detectius privats que el seguien fins a Colòmbia. El president d’OHL, Villar Mir, donava diners al tresorer del PP anterior a Bárcenas, Álvaro Lapuerta. Ignacio González va arribar a fer amistat amb Javier López Madrid, gendre de Villar Mir i compi yogui de la reina Letícia... Ignacio González, per qui Esperanza Aguirre va vessar amargues llàgrimes, canta amb contumàcia davant d’un Zaplana que, curiosament, no diu res realment comprometedor. Rajoy i Zaplana poden detestar-se, però tenen en comú el que ara s’anomena resiliència: aconsegueixen circular impàvids dins un oceà d’immundícia, sense que aparentment hi hagi manera de demostrar el que per altra banda és evident en ells.

La resposta automàtica a aquesta mena d’informacions és que a Catalunya també hi ha hagut tres per cent i corrupció a mans plenes. Ben cert, però hi ha una diferència a tenir en compte: el pujolisme, el PSC i els seus abusos estan liquidats políticament; a les institucions espanyoles, en canvi, hi segueixen manant els mateixos que les han saquejat i tot indica que tenen corda per estona.

Només de pensar-ho venen ganes de cantar el “ Yo soy español, español, español”.

Riure, malgrat tot

Etiquetes

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF