La DUI i Companys
Hem acumulat tanta infàmia en tan poc temps que gairebé ni hem dedicat atenció al fet que el TC suspengués un ple del Parlament que ni tan sols havia estat convocat. El president Puigdemont ha hagut de demanar una compareixença a petició pròpia per “informar de la situació política actual”, un eufemisme que no deixa de tenir la seva gràcia per referir-se a la declaració de la independència de Catalunya. Unilateral o diferida? En realitat tant se val. La vicepresidenta Soraya, ansiosa per aplicar per fi el 155 en tota la seva extensió, gairebé suplica la DUI. Però amenacen també, ella i el seu entorn, contra una declaració d’independència “diferida”, cosa que significa qualsevol intent de declarar la independència i posposar-la a continuació, a fi de guanyar temps per lligar una mediació que pugui ser efectiva. En tot cas, com s’ha repetit, no hi pot haver mediació sense declaració d’independència prèvia, és a dir, sense l’autoproclamació de Catalunya com a subjecte polític. Cal que cada part reconegui l’altra com a igual perquè una tercera hi pugui mediar, i com que Espanya mai reconeixerà Catalunya com a igual, l’únic remei que queda és que sigui Catalunya la que es concedeixi a ella mateixa l’estatus d’igualtat.
Si Puigdemont pronuncia al Parlament la paraula independència, això comporta el desplegament immediat del 155, que inclou la seva detenció i la del seu govern, la suspensió de l’autonomia i molt possiblement l’ocupació de Catalunya per part de l’exèrcit. És l’escenari somiat pel PP, per Cs i per la part del PSOE que mana, amb l’acatament del PSC, que s’ofereix patèticament per negociar. La idea de negociació que té el govern d’Espanya i la dels seus socis va quedar ben clara l’1-O, quan van enviar la policia a apallissar la població civil. I va ser reiterada ahir, quan el llefiscós Pablo Casado es va rebolcar en públic advertint que Puigdemont pot acabar com Companys. Després ho va fer encara més vil empescant-se mitja excusa amb les dates mentre recordava que el PP és un partit “sin ningún complejo”, però ja havia aconseguit el seu doble objectiu: d’una banda, complaure aquells que consideren (i es veu que són molts) que amb un president de la Generalitat assassinat no n’hi va haver prou: ¿què volien dir, exactament, aquells que diumenge cridaven “Puigdemont al paredón”? De l’altra, evidentment, provocar i extremar la tensió per donar legitimitat a l’ús de la violència, la institucional i, si pot ser, la física. Les paraules de Casado, per descomptat, són delictives: amenaces i incitació a l’odi. Però ell ja sap que quedaran impunes.
Puigdemont té també la possibilitat de convocar eleccions i dilatar així el calendari: entra també dins la categoria de declaració “diferida”, però podria donar marge a la comunitat internacional. Ho sabrem d’aquí poques hores. Sigui com sigui, hi ha dues coses segures: una és l’ofensiva final, terminal i desesperada, d’un nacionalisme espanyol absolutament malalt d’odi. L’altra és la llibertat de Catalunya, guanyada amb fermesa i dignitat.
